dimecres, 5 de desembre de 2012

Francesco Tonucci: STOP LLEI WERT

De veritat el senyor ministre i el seu cercle fidel, pensa que ens creiem que aquesta nova llei dignifica a les persones? Què creim que és innovadora? Què creim que pensa en els infants? en la seves particularits? en la seva globalitat? 
Sap el senyor Wert que l'educació pública i de qualitat és un dret i la base de tota societat que vol ser lliure, tolerant, crítica, responsable, conscient, solidària i respectuosa?  Sap què passa psicològicament, físicament, cognitivament, motriument, neurològicament,... en els primers anys de vida de una persona? Sap la importància que té l'educació infantil , per exemple, per una detecció primerenca de possibles problemes futurs?
El senyor Wert, ell que sap tant d'educació, sap què vol dir, per exemple, ESCOLTA ACTIVA? Doncs que s'ho apliqui.


dijous, 22 de novembre de 2012

EDUCANT PARES I MARES: L'ADOLESCÈNCIA


En aquesta nova entrada volia proposar que veiéssiu un programa molt interessant, que fan els dimecres al canal 33, SINGULARS: "és un programa d'entrevistes per conèixer personalitats especials. Persones que amb esforç, energia, estudi i treball aconsegueixen els seus objectius i millores així el món en què vivim", tal i com es descriuen ells mateixos en el seu bloc
El programa en qüestió que us proposo és un dedicat als ADOLESCENTS, paraula que sovint fa tremolar a molts pares. Doncs bé, tant per aquests pares com els que tenen una visió més positiva d'aquest moment vital tant especial i delicat, ple de canvis i de noves necessitats, ens aquest programa ens trobarem propostes d'habilitats per afrontar amb positivitat aquesta etapa de la vida i també, en conseqüència, la vida en general. Propostes que les haurem d'adaptar a la nostra realitat, i a més no tenim perquè estar d'acord amb tot, sempre matisarem, ja que no hi ha veritats absolutes.

Ja sé que aquest bloc parteix de la carrera d'Educació Infantil, és a dir, que l'adolescència queda un poc allunyat, però crec que està bé saber què vindrà i que no t'agafi del tot desprevingut.

dimarts, 20 de novembre de 2012

GAUDIR DEL CAMÍ!



Extret de: http://www.expresiongestual.com/ arte infantil.

diumenge, 18 de novembre de 2012

FRATO

Francesco Tonucci, conegut també com a Frato, gràcies a les seves iròniques publicacions, a on ens dona una visió crítica de l'escola i de la societat urbana actual, plena de presses i d'asfalt, a través dels seus dibuixos. 
Per qui no el conegui, us diré que és psicopedagog, mestre, pensador, fins i tot investigador diria, ja que per a publicar els seus llibres ha hagut de pensar i desapendre força, per tal de poder tenir aquesta visió de la infància. De fet , tal com indica alguns títols dels seus llibres, en Frato mira la vida des de els ulls dels infants.
Cap dels seus llibres tenen desperdici, a més alguns són en forma de cómic,  molt bons de llegir, per tant, encara que no t'agradi molt la lectura no tens excusa per a no mirar-te'n algun. 
Algunes publicacions com ara "Amb ulls d'avi", "Perill, nens", "Quan els infants diuen prou", i molts més, faran tinguis una altre visió dels infants.

Us volia deixar una entrevista que li van fer desde el diari Ara, a on, passant un poc per alt pel títol de l'entrevista, que per a mi no crec que sigui ni lo més interessant ni lo més destacat que diu, ja que tots els mestres han de tenir un sou digne equiparat amb la feina que fan, ni més ni menys.
Si m'agradaria destacar tota la resta de l'entrevista, que és de llarg, molt més important que el titular. Aquí us la deixo íntegrament:


Francesco Tonucci: "Els mestres d'infantil haurien de cobrar més que els d'universitat"

Revolució Tonucci (Itàlia, 1941) creu que hem d'aprendre a escoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa
Francesco Tonucci a la seu del Museu Blau, a Barcelona, on va impartir una conferència.Francesco Tonucci a la seu del Museu Blau, a Barcelona, on va impartir una conferència. CRISTINA CALDERER
Fa 50 anys que es dedica a l'educació i explica, sense sorprendre's, que encara aprèn coses. És assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i ha passat per la ciutat per fer una conferència al Museu Blau.
Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials i de la dictadura espanyola les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació a tots els ciutadans. Tots els nens i les nenes espanyols i italians van a escola avui, i això és un gran resultat. Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.
Per què?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens a qui no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals, abans de pensar en les disciplines. Hem de construir aquestes bases, perquè sense tenir-les els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.
Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses.
Actualment els índexs de lectura no paren de caure.
Perquè es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.
Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans. Els mestres també funcionen així: els mestres d'infantil compten menys, treballen més i cobren menys; això correspon a una idea antiga i falsa del desenvolupament dels nens. Els mestres d'infantil haurien de cobrar més que els d'universitat.
Cal tractar més bé els mestres.
Els nostres polítics no saben res de ciència i no tenen en compte que el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits. Els mestres de primària són els que estan fent la feina més important i alhora és la que té més riscos, perquè els danys poden ser molt greus.
¿L'educació infantil és la més important de totes?
Sí, ho diu la ciència. En el moment del naixement i en els primers anys de vida és quan els nens aprenen les coses més importants. I això trastorna totalment la relació que tenim amb els nens a l'escola. Si els veiem com éssers buits els veiem com éssers iguals, i no ho són. Però si creiem que els nens són éssers que saben coses ens qüestionarem si podem aprofitar tota aquesta riquesa i posar-la en moviment perquè l'aprenentatge no sigui passar del desconegut al conegut, sinó un passatge del que sabem al que sabem millor, aprofundint en les coses.
¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.
Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

EDUCAR PARA SER Vivencias de una escuela activa


Us vull parlar del llibre que m'acabo de llegir: EDUCAR PARA SER Vivencias de una escuela activa. Escrit per Rebecca Wild, on narra el perquè, el com, el quan, el on,... de fer, juntament amb el seu marit, una escola activa, una escola viva al Equador, el “Pesta”, que ve d'en Pestalozzi.
Ja fa temps que el vaig començar, però he trigat força a acabar-me'l.
He trigat principalment per dues raons que us vull explicar.
Una és perquè tinc la mala costum d'estar llegint dos o tres llibres alhora i això fa que trigui més a acabar-los, però és que si un llibre m'agrada i tinc l'oportunitat de llegir-lo em costa molt retardar-ho, així que, l'acoblo entre els que ja tinc començats.
La segona raó i que també és la raó per la qual explico i presento aquesta lectura en el meu bloc és perquè des del primer moment em vaig sentir fascinada per la seva lectura i ha donat tant de sentit al que crec que ha de ser l'educació, ha posat paraules i fets al que fins ara només eren pensament i idees un xic deslligades, agafades d'aquí i d'allà, que no volia que el llibre s'acabés. En volia més, volia saber més coses, entendre com ho fan, què utilitzen, com se les veuen amb les administracions, quina relació tenen amb tota la comunitat, ...
La passió d'aquesta dona escrivint aquest llibre, s'empalta, a on el respecte per les necessitats, pels temps, per les particularitats, pels pensaments, per les emocions, per les accions,... en fi per la vida real de l'infant és la base d'aquesta escola, a on van crear, sobretot, ambients amb materials,  per a la maduració dels processos humans.
Convido a tots aquells docents, futurs docents, i persones interessades en un altre tipus d'educació, descobreixi aquest llibre i gaudeixi veient que l'educació activa no és un somni sinó realitat.
Acabaré transcrivint el text de la contraportada, que resumeix força bé el que hi podreu trobar.

Fruto de un innovador proyecto educativo, vivido en el seno de la familia y de la comunidad, esta obra explica a padres y maestros cómo crear un ambiente en el que los niños crezcan llenos de curiosidad y seguros de sí mismos y de su entorno. Al permitirles que experimenten el mundo y lo transformen de manera que tengan sentido para ellos, el adulto se compromete a un aprendizaje continuo y adaptado a sus necesidades de los niños, para satisfacerlas en la medida de lo posible. En este sentido, la “escuela activa” es una propuesta: ni se orienta hacia modelos de educación antiautoritaria ni se inspira en las escuelas tradicionales basadas en la disciplina. En ella, la actividad de los niños es tan importante como la actividad de los adultos. Por un lado, el adulto aprende a respetar las estructuras mentales y emocionales propias de cada uno de los estadios del desarrollo infantil. El niño, por su parte, experimenta el valor del respeto y aprende a respetarse a sí mismo y a los adultos. En lugar de imponer un plan educativo fijo y obligatorio para todos, la “escuela activa” valora el cuidado sistemático de procesos de aprendizaje capaces de renovarse. Los datos demuestran claramente que las ventajas de las forma pedagógicas alternativas se mantienen incluso años más tarde, durante los estudios superiores y en la vida familiar y profesional.

Us vull deixar un vídeo a on a part d'una entrevista amb el matrimoni Wild, hi ha imatges de l'escola. El vídeo és un xic llarg, però interessantíssim de principi a fi.



PESTALOZZI ECUADOR, EDUCACIÓN ACTIVA (1/3) from El Gaucho Pampa on Vimeo.

CRISI també és OPORTUNITAT


Llegint la revista "Viure en família" d'aquest mes, m'he trobat amb un article que parla dels diferents tipus de jocs i que podem trobar una versió cooperativa fins i tot dels més competitius.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és el paràgraf amb el qual han obert l'article. L'escriuré:

ÉS SABUT QUE. EN MANDARÍ, LA PARAULA CRISI ES COMPON DELS SÍMBOLS PERILL I OPORTUNITAT. AQUESTA CRISI HO ÉS: UNA GRAN OPORTUNITAT PER REFORMULAR-NOS MANERES DE VIURE, PRIORITATS, RELACIONS. EL JOC I LA COOPERACIÓ HI TENEN MOLT A VEURE!

L'he trobat rebel·lador i positiu per els temps que corren, a on la negativitat i la desídia es pot apropiar fàcilment de nosaltres. L'article parla dels jocs però de segur que podem ubicar-ho en moltes circumstàncies del nostre dia a dia. Així que és qüestió de mirar-ho amb una altres ulls i de trobar oportunitats a on fins ara només hàgim vist pèrdues.

dilluns, 20 d’agost de 2012

LA EDUCACIÓN PROHIBIDA


Per fi s'ha estrenat “LA EDUCACIÓN PROHIBIDA” un documental extens i clar, que parla des del sentit comú, des de la base de l'esser humà, sigui com sigui i vingui d'on vingui. L'educació que mira a l'infant des de dins, des de dins cap a fora i no com ho fa, massa sovint, l'educació tradicional que mira a l'infant des de fora cap a dins. Tot i que hi ha escoles i molts mestres excepcionals que s'apassionen i s'esforcen cada dia.
Per poder arribar a aquesta educació l'ambient és importantíssim, cal posar a l'abast de l'infant tot allò que necessita per desenvolupar-se segons les seves necessitats i capacitats. Que sigui l'infant qui pugui escollir dins de les propostes que tingui al seu voltant, a on el seu progrés comenci en la pròpia experiència i sigui aquesta la que el porti a l'aprenentatge, i no només una qualificació posada pel docent.
El reportatge és interessantíssim i ric, utilitza un llenguatge planer per tal que pugui arribar a tothom, des de professionals fins a pares que encara ignoren que una altre educació és possible, sense oblidar sobretot que ha d'arribar a qui decideix què, quan i com s'ha d'ensenyar a les escoles.
Tot el documental lliga amb el que ja fa tres anys que estic aprenent a la universitat, s'han agrupat totes les pedagogies d'educació lliure i viva que hem estat veient, a on l'infant és el protagonista i responsable del seu aprenentatge, i que a mi personalment em fascinen. Aleshores, em pregunto, si a les universitats ens estan ensenyant aquesta manera d'educar, és a dir,  entenc que si ens ho mostren es que tenen clar que és un bon camí, llavors perquè a la gran majoria d'escoles a on, en principi, anirem a treballar no són així. Una gran contradicció.
Us deixo l'enllaç a la pel·lícula integra. Que ho gaudiu!!!


dimarts, 12 de juny de 2012

ABRACEM L'ESCOLA

Un exemple del que pares, mares, alumnes, docents,... fem a Menorca per una Escola Pública de Qualitat.
I el cap de setmana que ve, a Maó!


dilluns, 21 de maig de 2012

ELS TÚNELS

Us presento un racó fet totalment de material reciclat. Per fer-ho he emprat tubs de cartró dur, molt dur, pots de iogurt amb les vores ratalldes, capses de cartró de diferents mides, una base de sostenidor (no, no és broma) i finalment un cistellet de mimbre. Ah! i se m'oblidava, taps de suro ben nets! que és el que els infants fan  lliscar entre els tubs.

He fet un circuit de túnels de diferents mides i colors, també amb diferents recorreguts perquè els infants puguin escollir-los i puguin veure què passa, segons el recorregut escullit.

L'he posat com un espai comú, al passadís, entre les dues aules de P2. Pensat perquè sigui un espai compartit entre infants de diferents aules.
Els infants s'ho passen molt bé!


diumenge, 13 de maig de 2012

LA NOSTRA PRIMAVERA

Feia dies que no actualitzava el bloc, l'he deixat un poc aparcat perquè les pràctiques m'ocupen molt de temps i  escric més sovint al meu bloc de pràctiques "Reflexió i Innovació", també el trobareu enllaçat a la part esquerra d'aquest bloc.
Avui us volia presentar la nostra petita aportació a la primavera. Tot va començar en una sessió de plàstica que va esdevenir en experimentació, ja que es tractava de plasmar les mans dels infants a un gros paper continu, però van acabar pintant-se tota part de pell que trobaven al seu abast. Sense dubtar-ho un sol segon, els hi vem permetre i ells ho van gaudir.
Així doncs vaig intentar recuperar les manetes més visibles i amb elles vam fer els petals de les flors.
Aquest és el resultat final.


diumenge, 18 de març de 2012

Fa un parell de divendres vaig assistir a la primera sessió de psicomotricitat amb els infants amb els que estic fent les pràctiques.
L'educadora i psicomotricista que se'n ocupa, em va donar una serie de consells abans de començar, com per exemple que si m'haig de comunicar amb ells durant la sessió,  ho faci més aviat a través del llenguatge corporal, dels gestos i de la mirada intentant emprar les menys paraules possibles i que si n'he d'emprar, que intenti no dir-los "molt bé" sinó que verbalitzi allò que estan fent. 
Aquest darrer consell tot d'una pot semblar estrany per qui mai hagi sentit res semblant, però a mi enseguida em va venir a la memòria un article d'en  ALFIE KOHN que ja fa un temps vaig llegir i que reprodueixo a continuació. De segur que no us deixarà indiferents.
En aquest enllaç podeu trobar aquest i d'altres articles d'en A.Kohn traduits al castellà.

Alfie Kohn

Cinco Razones para Dejar de Decir “¡Muy Bien!”   Por Alfie Kohn


Salga a un sitio de juegos, visite una escuela o aparézcase en la fiesta de cumpleaños de un niño, y hay una frase que de seguro va a escuchar: “¡Muy bien!”. Incluso los bebés pequeños son elogiados por juntar sus manos (“Bonito aplauso!). A algunos de nosotros se nos escapan estos juicios sobre nuestros niños al punto de que casi se convierte en un tic verbal.
Muchos libros y artículos advierten en contra de recurrir al castigo, desde pegar hasta el aislamiento forzado (“tiempo fuera”). Ocasionalmente alguien incluso nos pedirá que reconsideremos la práctica de sobornar a los niños con stickers o comida. Pero usted tendrá que buscar arduamente para encontrar una palabra que desaliente lo que es eufemísticamente llamado refuerzo positivo.
Para que no haya ningún malentendido, el punto aquí no es cuestionar la importancia de apoyar e incentivar a los niños, la necesidad de amarlos y abrazarlos y ayudarlos a sentirse bien con ellos mismos. Los elogios, sin embargo, son una historia completamente diferente. Aquí explico por qué.
1. Manipulando a los niños. Suponga que usted ofrece una recompensa verbal para reforzar el comportamiento de un niño de dos años que come sin regar, o de un niño de cinco años que limpia sus materiales de arte. ¿Quién se beneficia de esto? ¿Es posible que el decir a los niños que han hecho un buen trabajo tenga menos que ver con sus necesidades emocionales que con nuestra propia conveniencia?
Rheta DeVries, profesora de educación en la Universidad del Norte de Iowa, se refiere a esto como “control con cubierta de azúcar”. Muy parecido a las recompensas tangibles – o, para el propósito, castigos – es una forma de hacer algo a los niños para conseguir que ellos cumplan con nuestros deseos. Puede ser efectivo en producir estos resultados (al menos por un tiempo), pero es muy diferente a trabajar con los niños – por ejemplo, entablar una conversación con ellos a cerca de qué es lo que hace a una clase (o a una familia) funcionar sin problemas, o cómo otras personas son afectadas por lo que hemos hecho – o dejado de hacer. Este último enfoque no solo que es más respetuoso si no que no es efectivo para ayudar a los niños a convertirse en personas reflexivas.
La razón por la cual los elogios pueden funcionar a corto plazo es que los niños pequeños están hambrientos de aprobación. Pero nosotros tenemos la responsabilidad de no aprovecharnos de esta dependencia para nuestra propia conveniencia. Un “¡Muy bien!” para reforzar algo que hace nuestras vidas un poco más fáciles puede ser un ejemplo de tomar ventaja de la dependencia de los niños. Los niños también pueden empezar a sentirse manipulados por esto, incluso si ellos no pueden explicar a ciencia cierta por qué.
2. Creando adictos a los elogios. De seguro, no todo uso de elogios es una táctica calculada para controlar el comportamiento de los niños. Algunas veces felicitamos a los niños solamente porque estamos genuinamente complacidos por lo que han hecho. Sin embargo, incluso en esos casos, vale la pena poner más atención. En lugar de aumentar la auto estima de un niño, los elogiados pueden incrementar su dependencia hacia nosotros. Mientras más decimos “Me gusta la forma en que tú....” o “Muy bien hecho...”, incrementa la dependencia de los niños hacia nuestras evaluaciones, nuestras decisiones acerca de lo que está bien y mal, en lugar de aprender de sus propios juicios. Esto los lleva a medir su valor en términos de lo que a nosotros nos hará sonreír y darles un poco más de aprobación.
Mary Budd Rowe, una investigadora de la Universidad de Florida, descubrió que los estudiantes que eran elogiados profusamente por sus profesores eran más indecisos en sus respuestas, más proclives a responder en un tono de voz de pregunta (“mm, ¿siete?”). Tendían a retractarse de una idea propuesta por ellos tan pronto como un adulto mostraba su desacuerdo. Además, tenían menos tendencia a perseverar en tareas difíciles o compartir sus ideas con otros estudiantes.
En resumen, “Buen trabajo!” no les da seguridad a los niños; en última instancia, los hace sentirse menos seguros. Este tipo de frases puede incluso crear un círculo vicioso en el que mientras más recurrimos a los elogios, más parecen los niños necesitarla, por lo que los elogiamos aún un poco más. Penosamente, algunos de estos niños se convertirán en adultos que continúan necesitando a alguien que les dé una palmada en la espalda y les diga si lo que hicieron estuvo bien. De seguro, esto no es lo que queremos para nuestros hijos e hijas.
3. Robando el placer de un niño. Aparte del problema de dependencia, un niño merece disfrutar de sus logros, sentirse orgulloso de lo que ha aprendido a hacer. También merece decidir cuándo sentirse de tal o cual forma. Pero, cada vez que decimos, “¡Muy bien!”, le estamos diciendo al niño cómo sentirse.
De seguro, hay momentos en los que nuestras evaluaciones son apropiadas y nuestra guía es necesaria – especialmente con niños que ya caminan y de edad pre-escolar. Pero una corriente constante de juicios de valor no es ni necesaria ni útil para el desarrollo de los niños. Desafortunadamente, seguramente no nos hemos dado cuenta de que “¡Muy bien!” es una evaluación tanto como lo es “¡Mal hecho!”. La característica más notable de un juicio positivo no es que este sea positivo, si no que es un juicio. Y a la gente, incluyendo a los niños, no les gusta ser juzgados.
Yo disfruto y guardo las ocasiones en las que mi hija logra hacer algo por primera vez, o hace algo mejor de lo que lo había hecho hasta ahora. Pero trato de resistir al reflejo de decir “¡Muy bien!” porque no quiero diluir su alegría. Quiero que ella comparta su placer conmigo, no que me mire buscando un veredicto. Quiero que ella exclame, “¡Lo hice!” (lo que ocurre regularmente) en lugar de preguntarme con incertidumbre, “¿Estuvo bien?”
4. Perdiendo el interés. "¡Muy bonita pintura!” puede hacer que los niños sigan pintando por el tiempo que nos mantengamos mirando y elogiándolos. Pero, advierte Lilian Katz, una de las principales autoridades nacionales de educación en la temprana infancia, “una vez que se quita la atención, muchos niños no volverán a esa actividad nuevamente.” Efectivamente, una cantidad impresionante de investigaciones científicas han mostrado que mientras más recompensamos a la gente por hacer algo, más tiende a perder el interés por cualquier cosa que deban hacer para obtener recompensas. Ahora el punto no es dibujar, leer, pensar, crear – el punto es tener el regalo, sea este un helado, un sticker o un “¡Muy bien!”.
En un estudio de problemas conducido por Joan Grusec de la Universidad de Toronto, los niños pequeños que fueron elogiados frecuentemente por muestras de generosidad, tendían a ser un pocomenos generosos en el día a día, de lo que eran los otros niños. Cada vez que ellos han oído “¡Muy bien por compartir!” o “Estoy muy orgulloso de ti por ayudar”, ellos perdían el interés por compartir o ayudar. Estas acciones vinieron a verse no como algo valioso en su propio sentido de lo justo, si no como algo que deben hacer para obtener nuevamente esa reacción del adulto. La generosidad se convierte en el medio para un fin. Motivan los elogios a los niños? Por supuesto. Los motivan a obtener elogios. Desgraciadamente, esto sucede frecuentemente a expensas del compromiso hacia cualquier cosa que ellos estaban haciendo y que provocó un elogio.
5. Disminuyendo el Desempeño. Como si no fuera suficientemente malo que un “¡Muy bien!” pueda menoscabar la independencia, el placer y el interés, puede también interferir con cuán bien los niños hacen una tarea. Los investigadores continúan hallando que los niños que son elogiados por hacer bien un trabajo creativo tienden a tropezar en la siguiente tarea- y no les va tan bien como a los niños que no fueron elogiados al principio.
¿Por qué sucede esto? En parte porque los elogios crean una presión de “continuar el buen trabajo”, llegando a interponerse en el camino de lograrlo. En parte porque su interés en lo que hacen puede disminuir. En parte porque ellos se vuelven menos propensos a tomar riesgos – un prerrequisito para la creatividad- una vez que comienzan a pensar sobre cómo hacer que esos comentarios positivos continúen viniendo.
En forma general, “¡Muy bien!” es un vestigio de un enfoque que reduce toda la vida humana a comportamientos que pueden ser vistos y medidos. Desafortunadamente, esta ignora los pensamientos, sentimientos y valores que yacen detrás de los comportamientos. Por ejemplo, un niño puede compartir un refrigerio con un amigo como una forma de atraer un elogio, o como una forma de asegurarse de que otro niño tenga suficiente para comer. Los elogios por compartir ignoran estos diferentes motivos. Peor aún, estos de hecho promueven el motivo menos deseable, haciendo a los niños más proclives a tratar de pezcar elogios en el futuro.
Una vez que usted empieza a elogiarlo por lo que es – y lo que hace – estas pequeñas y constantes explosiones de evaluación de los adultos comienzan a producir los mismos efectos que unas uñas rasgadas lentamente sobre un pizarrón. Usted comienza a alentar a un niño a dar a sus maestros y padres un bocado de su propia melaza, volteándose a responderlos diciendo (en el mismo tono de voz dulzón), “¡Muy buen elogio!” 
Sin embargo, no es un hábito fácil de romper. Dejar de elogiar, al menos al principio, puede parecer extraño,. Se puede sentir como si estuviese siendo frío o guardándose algo. Pero eso, (y pronto se vuelve evidente) sugiere que nosotros elogiamos más porque necesitamos decirlo que porque nuestros niños necesitan oírlo. Siendo esto así, es tiempo de reconsiderar lo que estamos haciendo.
Lo que los niños necesitan es apoyo incondicional, amor sin compromisos. Eso no solo que es diferente a un elogio – es lo opuesto al elogio. “¡Muy bien!” es condicional. Significa que estamos ofreciendo atención, reconocimiento y aprobación por saltar a través de nuestro aro, es decir, por hacer algo que nos place a nosotros.
Este punto, usted lo notará, es muy diferente a una crítica que mucha gente ofrece al hecho de dar a los niños mucha aprobación, o dársela muy fácil. Ellos recomiendan que nos hagamos más tacaños con nuestros elogios y demandemos que los niños “los ganen”. Pero el problema real no es que los niños de esta época esperen ser elogiados por todo lo que hacen. Lo que sucede es que nosotros estamos tentados a tomar atajos, a manipular a los niños con recompensas en lugar de explicar y ayudarlos a desarrollar las habilidades necesarias y los buenos valores.
Entonces, ¿cuál es la alternativa? Eso depende de la solución, pero cualquier cosa que decidamos decir tiene que ser en el contexto del afecto genuino y amor por lo que los niños son en vez de por lo que han hecho. Cuando está presente el apoyo incondicional, un “¡Muy bien!” no es necesario; cuando no está presente, un “¡Muy bien!” no ayudará.
Si estamos elogiando acciones positivas como una forma de desalentar un mal comportamiento, esto tiene poca probabilidad de ser efectivo por mucho tiempo. Incluso cuando esto funciona, no podemos afirmar que el niño ahora “se esté comportando”; sería más preciso decir que los elogios lo hacen comportarse. La alternativa es trabajar con el niño, para descubrir las razones por las que él está actuando de esa manera. Podríamos tener que reconsiderar nuestros propios requerimientos en vez de simplemente buscar una forma de que los niños obedezcan. (En lugar de usar “¡Muy bien!” para hacer que un niño de cuatro años se siente callado durante una larga clase o cena familiar, tal vez deberíamos preguntarnos si es razonable esperar que un niño haga esto).
También debemos encaminar a los niños hacia el proceso de tomar sus propias decisiones. Si un niño está haciendo algo que molesta a otros, entonces sentarse posteriormente con él y preguntarle, “¿Qué piensas que podemos hacer para solucionar este problema?” podría ser más efectivo que chantajes o amenazas. Esto también ayuda al niño a aprender cómo resolver problemas y le enseña que sus ideas y sentimientos son importantes. Por supuesto, este proceso toma tiempo y talento, cuidado y coraje. Lanzar un “¡Muy bien!” cuando el niño actúa en una forma que nosotros estimamos apropiada no toma ninguna de estas cosas, lo que explica por qué las estrategias de “hacer algo a” son más populares que las estrategias de “trabajar con”.
¿Y qué podemos decir cuando los niños hacen algo impresionante? Considere estas tres posibles respuestas:
* No diga nada. Algunas personas insisten en que un acto servicial debe ser “reforzado” porque, secreta o inconscientemente, ellos piensan que fue una casualidad. Si los niños son básicamente malos, entonces se les debe dar una razón artificial para ser buenos (a saber, recibir una recompensa verbal). Pero si este cinismo es infundado, y muchas investigaciones sugieren que lo es, entonces los elogios no serían necesarios.
* Diga lo que vio. Un enunciado simple, sin evaluación (“Te pusiste los zapatos por ti mismo” o incluso solamente “Lo hiciste”) dice a su hijo que usted se dio cuenta. También le permite a él sentirse orgulloso de lo que hizo. En otros casos, puede tener sentido hacer una descripción más elaborada. Si su hijo hace un dibujo, usted podría ofrecer unas observaciones –no un juicio- sobre lo que usted ve: “¡La montaña es inmensa!” “¡Hijo, de seguro usaste mucho color morado hoy día!”
Si un niño hace algo cariñoso o generoso, usted podría atraer su atención sutilmente hacia el efecto de esta acción en la otra persona: “¡Mira la cara de Abigail! Ella parece muy feliz ahora que le diste un poco de tu comida”. Esto es completamente diferente a un elogio, en el que el énfasis está en cómo usted se siente acerca de la acción hecha por su hijo.
* Hable menos, pregunte más. Incluso mejores que las descripciones son las preguntas. Por qué decirle a él qué parte de su dibujo le impresionó a usted cuando puede preguntarle qué es lo que aél le gusta más de su dibujo? El preguntar “Cual fue la parte más difícil de dibujar?” o “¿Cómo hiciste para hacer el pie del tamaño correcto?” es probable que alimente su interés por el dibujo. Decir “¡Muy bien!”, como lo hemos visto, puede tener exactamente el efecto contrario.
Esto no significa que todos los cumplidos, todos los agradecimientos, todas las expresiones de gusto sean dañinas. Debemos considerar los motivos por los que los decimos (una expresión genuina de entusiasmo es mejor que un deseo de manipular el futuro comportamiento del niño) así como los efectos verdaderos de decirlos. ¿Están nuestras reacciones ayudando al niño a percibir un sentido de control sobre su vida—o de buscar constantemente nuestra aprobación? Están estas expresiones ayudándolo a volverse más entusiasta en lo que está haciendo por derecho propio, o convirtiendo en algo que él solo quiere hacer para recibir una palmada en la espalda.
No es cuestión de memorizar un nuevo guión, si no de tener presentes nuestros objetivos a largo plazo para nuestros hijos y estar alerta sobre los efectos de lo que decimos. La mala noticia es que el uso de refuerzos positivos no es realmente algo positivo. La buena noticia es que usted no tiene que evaluar para poder motivar.






diumenge, 19 de febrer de 2012

PRÀCTIQUES

Demà començo les pràctiques d'Educació Infantil, a una escoleta de Ciutadella: E.I, Francesc de Borja Moll.
La veritat és que per a mi no és una desconeguda, ja que els meus dos fills hi han estat, per aquest motiu aquesta escoleta és i serà molt especial.
A partir d'ara tindrà un motiu més per a ser especial.
El divendres passat la meva companya Maria i jo ens vam presentar a na Susana, la directora, i la seva benvinguda no va poder ser millor. Tant per ser una persona acollidora i propera, com per la seva honestedad, explicat-nos que arrel de les retadelles quatre mans més, són d'agraïr (encara que nosaltres estiguem un poc verdes, diria jo). Però d'il·lusió no ens en en falta!
Bé doncs, demà estaré amb na Joana i amb uns petitxel·los d'un any i mig.

Us deixo aquest video, d'en Paulo Coelho. El dedico a totes les meves companyes que demà s'estrenen com a practicants, però també a tothom que cada dia se'l pren com un petit repte a superar!

dimecres, 1 de febrer de 2012

DESAPRENDRE

Com a futura mestra,  penso que hauríem de desaprendre, desaprendre molt, ja que sinó podríem repetir clixés que ja sabem que no funcionen, i amb els que vam ser educats a les escoles tradicionals i que, inconscientment podríem emprar amb els nostres infants.
Així doncs hem d'estar atents, escoltar i aprendre el que realment necessiten els infants, no el que els adults creiem que necessiten.
Potser és tant fàcil com veure el món amb els seus ulls ...  o tant díficil. Un repte més.

divendres, 27 de gener de 2012

"Mestres!" a TV3

Estem ben enmig dels exàmens del primer quadrimestre, però per canviar un poc de tema m'agradaria dir-vos que a través del blog d'en Joan Domènech, m'he assabentat de la emisió, el proper dimarts a TV3, d'un programa fet amb mestres i alumnes, que ens pot enriquir molt en el nostre aprenentatge. Jo no me'l penso perdre!!!
"Mestres!"