dissabte, 18 de desembre de 2010

VINCLES



"PENSANT EN ELS ALTRES"
Aquest reportatge narra un curs sencer d'una aula d'uns 30 infants, aproximadament, de 10 anys, a una escola del Japó.
El mestre d'aquest grup d'infants, en Toshiro Kanamori, intenta conjugar l'aprenentage acadèmic, els valors (l'empatia, la cooperació, la cura dels vincles afectius, etc...) i la diversió. I ves per on, que amb perseverància i donant exemple, ho aconsegueix.
El que més m'ha impactat és el fet de mostar la vida, als infants, tal com és, sense amagar sensacions, ni emocions, ni sentiments, ni realitats, ni possibilitats d'expressió.
Tractant els temes vitals amb la normalitat que es mereixen.
Perquè erroneament, creiem, que com que són petits, no hem d'explicar-li's segons quines coses “d'adults”. I els infants són petits, si d'acord, però no tenen perquè ser cecs ni sords, per tant, les problemàtiques familiars, per exemple, els afecten igual que als adults i, si a més, ningú els explica què està passant, encara pot ser que els afecti més.
Ells també tenen que tenir l'oportunitat de mostrar els seus sentiments, per tal de poder renovar-se, d'entendre la vida. Ven igual que els adults.
La metodologia d'en Toshiro és viure, i viure amb alegria. Reflectint les emocions a una llibreta de cartes, que els infants mateixos escriuen, quan senten la necessitat de fer-ho.
I el fet de llegir allò que senten per un fet concret davant de tots els alumnes, fa que surgeixi l'empatia, fa que surgeixi un vincle, els que escolten es posen a la pell del que parla, i senten el dolor o l'alegria, com seva també.
Seria una de les coses més valuoses que podríem mostrar a l'escola, als nostres infants: a no tenir por a dir el que senten i el que pensen. M'ho paro a pensar i sembla utòpic, però seria fantàstic. I a més, si al Japó ha funcionat …, podria ser que ho aconseguíssim. Estic segura que els hi facilitaríem la vida, a ells i als que estiguessin al seu voltant.
En Toshiro diu un parell de coses que fan pensar molt: “de vida només en tenim una i l'hem de viure amb alegria” i “si una persona no és feliç, ningú podrà ser-ho”.
A les escoles hem de treballar des de la cooperació i l'empatia, perquè necessitem adults que no girin el cap, ni canvïin d'acera quan vegin els problemes dels altres.
Aquest documental és un bon exemple, a tenir en compte, per docents i per estudiants de mestres.
Quan sigui mestre vull assemblar-me a en Toshiro!

dimecres, 15 de desembre de 2010

CONFERÈNCIA D'EN CARLES PARELLADA: PERSPECTIVA SISTÈMICA, FAMÍLIA I ESCOLA


Una petita reflexió sobre el que he tret d'aquesta interessantíssima conferència:

Una frase que he entes al moment i a més, la he fet meva, ha sigut , ja casi al final de la conferència quan ha dit: “Hem de recuperar la confiança en la nostra intuïció” quan parlava de que és tan important somiar, per tal que creguem amb nosaltres, amb els nostres recursos perquè allò que encara no és real, però que volem que ho sigui, en un futur ocurreixi.

Fer servir la INTUÏCIÓ amb els infants és fonamental, ells són pura intuició! Encara no tenen creences preconcebudes, ni prejudicis. Vaig aprendre a guiar-me de la meva intuïció quan vaig començar el fantàstic viatge de ser mare, vaig entendre que era i és, la nostre millor guia.

Seguint amb la mateixa idea de la intuïció, relacionada inseparablement, amb el món de la infància, vull dir també, igual com ho ha fet en Carles, de la importància que té somiar, “sense somnis no hi ha vida”, no hi puc estar més d'acord. A més, per si un cas a algun adult se li ha oblidat això de somiar, despert, per suposat, només ha d'acostar-se a un infant... i deixar-se endur pel seu món. I si això és tant fàcil, perquè és tant complicat?

Crec que en aquest món actual hi ha massa tensió, estem tots tensos. Passeges pel carrer i hi ha poques cares que somriguin, tothom té pressa, ningú escolta a ningú. I no en parlem si a qui es tracte d'escoltar és a un nen o nena! No és que no els escoltem, és que casi no els veiem!!

Així doncs m'ha semblat fantàstic el que ha dit en Carles referent a que els mestres hem/han de tenir en compte la GENEROSITAT de les families a la hora de dur els seus petits a l'escola, de la mateixa manera que les families han de donar un vot de confiança a la DEDICACIÓ dedicació dels mestres, que faran tot el que estigui al seu abast perquè la finalitat de l'escola és compleixi.

Així doncs és un feedback, i tant els uns com els altres, hem d'entendre que ningú és perfecte, però si que tots fem el millor que podem i sabem, envers els nostres infants. Cal comprensió i sobretot molt d'amor, tal com la frase que va pronunciar en Carles, del biòleg xile Humberto Maturana “L'amor és l'acceptació de l'absurd de l'altre”, encara que no ens enganyem, aixó costa, però la pràctica tot ho pot, o quasi tot. Així que qui no hagi començat a practicar, mai es tard per quasi res i menys per tractar a la gent amb amor.

Hem quedaré amb les quatre idees bàsiques del què ha de ser l'escola:

  • espai per CUIDAR LA VIDA
  • l'escola ha de FACILITAR EL CONVIURE
  • espai per POTENCIAR L'AUTOCONEIXEMENT I EL CONEIXEMENT DEL MÓN
  • un espai GENERADOR DE SOMNIS

I també la idea de penjar un cartell a les entrades de les escoles que digués:

OBERT PER ALEGRIA!

En Carles m'ha semblat un home, sobretot, positiu i realista, dues coses que, no molt sovint, trobem juntes. Té clar el passat, sap que hi ha al present i com ho hem d'enfocar per al futur. M'esperava qualsevol cosa menys a un tipus com ell, i la sorpresa no ha pogut ser més grata.

La conclusió més clara que hi he trobat, és que ens hem de comunicar, cara a cara, sentar-nos parlar sense presses, fer-nos notar el caliu de conversar, escoltar-nos, ...a l'escola, però també cal fer-ho a tots els àmbits de la nostra vida.


dimecres, 1 de desembre de 2010

POR CUATRO ESQUINITAS DE NADA

He trobat aquest conte, que més senzill no pot ser. Perquè tothom entengui (polítics, institucions, inspectors,...) que no són els infants diferents a la majoria, els que han de canviar, per accedir amb igualtat d'oportunitats, a una escola ordinaria, sinó que és l'escola la que s'ha d'adaptar a ells i a tots els infants.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Protagonitzat per un parell de feliços salvatges: En Miguel i en Ferran (els meus fills)


ELS DRETS NATURALS DELS INFANTS d'en Gianfranco Zavalloni (reproducció íntegra)

El dret a l’esbarjo: En el món actual tot està planificat, informat i  informatitzat; la setmana de l'infant està virtualment planificada per la família o l'escola. No hi ha possibilitat d'improvisar. Els infants no tenen l'oportunitat de fer alguna cosa per si mateixos, de jugar pel seu compte. 
És molt necessari que tinguin temps per estar sols, per aprendre a resoldre petits conflictes. És l'única manera d'esdevenir adults.

El dret d’embrutar-se:«No t'embrutis» és el típic consell dels pares. Penso que els infants haurien de tenir dret a jugar amb materials naturals com la sorra, la terra, l'herba, les fulles, les pedretes, les branquetes... Jugar en un bassal és tan divertit! Observem els infants durant una pausa en un joc organitzat, entre una mica de malesa... Veurem com es diverteixen jugant durant hores amb quatre coses trobades a terra.

El dret d’olorar: Avui dia correm el risc d'envasar-ho tot al buit, eliminant en el procés qualsevol  diferència olfactiva. Pensem en el forn de pa, en el taller del mecànic de bicicletes, en el sabater, en la farmàcia... Cada lloc té una olor pròpia. Una escola, un hospital, un supermercat, una esglèsia: ara tots fan la mateixa olor de detergent. Ja no hi ha diferències. Però, a qui no li agrada sentir l'olor de la terra després d'un xàfec i no gaudeix de caminar pel bosc i sentir l'olor característica de l'humus barrejat
amb les males herbes?
El nostre aprenentatge com a infants de gaudir de les olors i reconèixer les aromes de la naturalesa són experiències que ens acompanyaran tota la vida.

El dret al diàleg: Cal que tots ens adonem de com n'és de trist un sistema de comunicació i  d'informació en un únic sentit. Tots som espectadors passius dels mitjans de masses, sobretot de la televisió. La gent menja, juga, treballa, convida amics mentre la tele està en marxa. La televisió transmet uns models culturals, creant consumidors passius. La «tele» acaba inhibint les paraules.
Explicar contes, llegendes, crear espectacles de marionetes, fan possible la comunicació, la conversa i el diàleg.

El dret a utilitzar les mans: La tendència del mercat és oferir articles preparats i objectes d'usar i tirar que no poden ser reparats. Les joguines industrials són tan perfectes i completes que els infants no hi han d'afegir res. Per introduir els infants a la informàtica, la mateixa escola suggereix l'ús dels jocs, duent-los així a habituar-se als videojocs. Al mateix temps, no hi ha oportunitats per desenvolupar la destresa manual, sobretot de moviments fins. No és fàcil trobar infants que sapiguen clavar un clau, serrar i llimar la fusta, utilitzar el paper de vidre, encolar; així com és difícil trobar adults que comprin regals per als infants a la ferreteria.
L’ús de les mans és un dels drets menys tinguts en compte en la nostra societat postindustrial.

El dret a un bon començament: Em refereixo al problema de la contaminació. L’aigua ja no és pura, l'aire està contaminat, el sol també. Es diu que és una conseqüència no desitjada del desenvolupament i el progrés. Així que cal «tornar enrere» i redescobrir el plaer de passejar pel poble, de compartir un entorn agradable. I moltes vegades és això el que demanen els nostres infants. Per això és important prendre aliments sans, beure aigua fresca i respirar aire pur  des del naixement.

El dret al carrer: Els carrers i les places estan dissenyats perquè la gent es trobi i es relacioni.
Avui dia, estan plens de trànsit i d'aparcaments i, paradoxalment, ara ens allunyem els uns dels altres. És virtualment impossible veure infants jugant lliurement en una plaça. Són espais de risc per a la gent gran. Cal de debò que tinguem present que aquests llocs, igual que totes les zones comunes, ens pertanyen a tots.

El dret a la salvatgia: Fins i tot el temps d'esbarjo està organitzat. Viuen un temps de «gaudi». Cada racó dels parcs està planificat; i el mateix passa als patis de les escoles, a les zones verdes, fins i tot en la planificació urbana. Però on es pot construir una cabana, jugar a fet i amagar, enfilar-se als arbres?
La manipulació humana hauria de deixar espai per a la salvatgia,també per als infants.

El dret al silenci: Els nostres ulls poden tancar-se i per tant descansar, però les nostres orelles sempre estan obertes i constantment subjectes a estimuls externs. Penso que estem tan acostumats al soroll que temem el silenci.
Cada vegada més, a les festes infantils hi ha música sorollosa, i també a l'escola. La gent que surt a passejar per la natura amb els Ipod, són un exemple d'aquesta situació. Ens perdem l'oportunitat de sentir bufar el vent, de sentir cantar els ocells, de sentir el borbolleig de l'aigua. El dret al silenci significa una educació per escoltar el silenci.

Els drets als matisos: Estem acostumats als llums de la ciutat, fins i tot quan no hi ha llum a la natura. La llum elèctrica ens permet viure la nit igual que el dia, impedint que percebem les transicions: pocs de nosaltres veiem sortir i pondre's el sol. I el pitjor de tot: ja no som capaços de percebre els matisos, ni tan sols quan usem els colors amb els infants, i per tant correm el risc de veure les coses en blanc i negre. Aquest risc és el fonamentalisme. En una societat cada vegada més polifacètica, és una actitud realment perillosa.
.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Una carta per a tots aquells que més o menys, sovint o de tant en tant, som responsables d'infants

NO EM DONIS TOT EL QUE DEMANO
A vegades només demano per veure a on puc arribar
NO M'ESCRIDASSIS
Et respecto menys quan ho fas, i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer
NO EM DONIS SEMPRE ORDRES
Si en comptes d'ordres a vegades em demanes les coses jo ho faria més a gust i més depressa
COMPLEIX LES PROMESES, BONES O DOLENTES
Si em promets un premi doname'l, però també si és un càstig
NO EM COMPARIS AMB NINGÚ, ESPECIALMENT, SI ÉS EL MEU GERMÀ/NA
Si tú em fas sentir millor qu els altres, algú patirà, i si em fas sentir pitjor que els altres serè jo qui patirà.
NO CANVIÏS D'OPINIÓ TANT SOVINT SOBRE EL QUE HAIG DE FER
Decideix i confirma aquesta decisió
DEIXA QUE EM VALGUI PER MI MATEIX
Si ho fas tot per mi jo no podrè aprendre mai
NO DIGUIS MENTIDES DAVANT MEU, NI EM DEMANIS QUE JO MENTEIXI PER TÚ
Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que dius
QUAN JO FAIG ALGUNA COSA MAL FETA, NO M'EXIGEIXIS QUE ET DIGUI PERQUÈ HO HE FET
A vegades ni jo mateix ho sé
QUAN T'HAGIS EQUIVOCAT EN ALGUNA COSA, ADMETE-HO
Creixerà l'opinió que jo tinc de tú, i m'ensenyeràs a admetre també les meves equivocacions
NO EM DIGUIS QUE GACI UNA COSA QUAN TÚ NO LA FAS
Jo aprendre allò que facis encara que no ho diguis.
Però mai faré allò que tú diguis i no facis
QUAN T'EXPLIQUI UN PROBLEMA MEU, NO EM DIGUIS "NO TINC TEMPS PER
BAJANADES" O "AIXÒ NO TÉ CAP IMPORTÀNCIA"
Mira de comprendre'm i ajuda'm
I ESTIMA'M I DIGUES-M'HO
A mi m'agrada sentir-ho dir tot i que pensis que no cal

Jo hi afegiria:
ESTIMA'M PER EL QUE SÒC, NO PER EL QUE SERÉ
Suposo que us deu sonar un poquet aquesta canço. Jo la trobo molt especial, sempre m'ha transportat al món dels somnis, de la imaginació, de la infantesa... I ara, quan l'he escoltat un cop més, de sobte, he que interpretat un missatge que té força relació amb l'escola inclusiva, a vam que us sembla a vosaltres.




Podria ser una bona manera que, tot cantant, els infants s'adonessin que en el món (a l'escola) hi cabem tots i que a més, no hi haguessin traves perquè això fos així, perquè el món (l'escola) hauria de ser per tots, una escola feta a mida per tots els infants.
És important creure en els somnis, perqué s'acabin fent realitat

dilluns, 19 d’abril de 2010

"DESCENS DEL NOMBRE D'IMMIGRANTS A LES AULES DE MENORCA"

Hi ha 176 immigrants menys a les escoles menorquines, i ni han hagut 81 que s'han incorporat de manera tardana. Altres anys eren entre 200 i 300 alumnes nous, immigrants, que s'incorporaven a l'escola.
L'article diu que d'aquests 176, la gran majoria s'han quedat a Espanya, però a la península, a on se suposa que hi ha més possibilitats de trobar treball, la resta, una petita part, deu haver tornat als seus països d'origen.
Fins ara s'han hagut d'anar creant “sobre la marxa” les mesures adequades per acollir als infants nou vinguts, cosa que no sempre ha estat fàcil ni senzill, infraestructures, metodologies, etc...moltes coses que s'han hagut d'anar lligant per donar una resposta eficaç.
Ara, segons aquest article, ve un moment d'in-pas, que té la seva part bona, si es que en té, a on ja no hi ha d'haver “corredisses” per intervenir en la adaptació per els alumnes immigrants, arribats un cop el curs ja ha començat, ja que tampoc no hi hauria la massificació de principi de curs, i perquè els recursos ja han estat creats en els anys anteriors. Però crec que més val no adormir-se massa i en canvi fer una autoavaluació de com ha anat tot a nivell d'acolliment dels alumnes immigrants i el conseqüentment benestar a nivell educatiu de tots els alumnes, immigrants o no, de les escoles, de Menorca en aquest cas.
Està clar però, que això és una part de la conseqüència de la crisi econòmica. Aquell qui ha marxat del seu país, que ha deixat la seva família, segurament esposa o marit, i també fills, pares, germans, etc... i tot allò que ha conegut des que va néixer, els paisatges, les olors, les costums, la llengua, la terra. No crec que ho hagi fet per gust, sinó per necessitat, per menjar, per necessitat econòmica, per tant, la crisi que toca de prop a tothom i sobretot als immigrants (que és la seva única raó d'estar aquí, en un principi, si més no) és l'econòmica, així doncs, això fa que la seva recerca del paradís segueixi en altres contrades, ells ja han marxat dels seus països, ja han conegut els països desenvolupats, la societat de consum, són pocs els que tornaran als seus països d'origen sabent el què els espera de nou (i de vell).

dijous, 7 de gener de 2010