dilluns, 29 de novembre de 2010

Protagonitzat per un parell de feliços salvatges: En Miguel i en Ferran (els meus fills)


ELS DRETS NATURALS DELS INFANTS d'en Gianfranco Zavalloni (reproducció íntegra)

El dret a l’esbarjo: En el món actual tot està planificat, informat i  informatitzat; la setmana de l'infant està virtualment planificada per la família o l'escola. No hi ha possibilitat d'improvisar. Els infants no tenen l'oportunitat de fer alguna cosa per si mateixos, de jugar pel seu compte. 
És molt necessari que tinguin temps per estar sols, per aprendre a resoldre petits conflictes. És l'única manera d'esdevenir adults.

El dret d’embrutar-se:«No t'embrutis» és el típic consell dels pares. Penso que els infants haurien de tenir dret a jugar amb materials naturals com la sorra, la terra, l'herba, les fulles, les pedretes, les branquetes... Jugar en un bassal és tan divertit! Observem els infants durant una pausa en un joc organitzat, entre una mica de malesa... Veurem com es diverteixen jugant durant hores amb quatre coses trobades a terra.

El dret d’olorar: Avui dia correm el risc d'envasar-ho tot al buit, eliminant en el procés qualsevol  diferència olfactiva. Pensem en el forn de pa, en el taller del mecànic de bicicletes, en el sabater, en la farmàcia... Cada lloc té una olor pròpia. Una escola, un hospital, un supermercat, una esglèsia: ara tots fan la mateixa olor de detergent. Ja no hi ha diferències. Però, a qui no li agrada sentir l'olor de la terra després d'un xàfec i no gaudeix de caminar pel bosc i sentir l'olor característica de l'humus barrejat
amb les males herbes?
El nostre aprenentatge com a infants de gaudir de les olors i reconèixer les aromes de la naturalesa són experiències que ens acompanyaran tota la vida.

El dret al diàleg: Cal que tots ens adonem de com n'és de trist un sistema de comunicació i  d'informació en un únic sentit. Tots som espectadors passius dels mitjans de masses, sobretot de la televisió. La gent menja, juga, treballa, convida amics mentre la tele està en marxa. La televisió transmet uns models culturals, creant consumidors passius. La «tele» acaba inhibint les paraules.
Explicar contes, llegendes, crear espectacles de marionetes, fan possible la comunicació, la conversa i el diàleg.

El dret a utilitzar les mans: La tendència del mercat és oferir articles preparats i objectes d'usar i tirar que no poden ser reparats. Les joguines industrials són tan perfectes i completes que els infants no hi han d'afegir res. Per introduir els infants a la informàtica, la mateixa escola suggereix l'ús dels jocs, duent-los així a habituar-se als videojocs. Al mateix temps, no hi ha oportunitats per desenvolupar la destresa manual, sobretot de moviments fins. No és fàcil trobar infants que sapiguen clavar un clau, serrar i llimar la fusta, utilitzar el paper de vidre, encolar; així com és difícil trobar adults que comprin regals per als infants a la ferreteria.
L’ús de les mans és un dels drets menys tinguts en compte en la nostra societat postindustrial.

El dret a un bon començament: Em refereixo al problema de la contaminació. L’aigua ja no és pura, l'aire està contaminat, el sol també. Es diu que és una conseqüència no desitjada del desenvolupament i el progrés. Així que cal «tornar enrere» i redescobrir el plaer de passejar pel poble, de compartir un entorn agradable. I moltes vegades és això el que demanen els nostres infants. Per això és important prendre aliments sans, beure aigua fresca i respirar aire pur  des del naixement.

El dret al carrer: Els carrers i les places estan dissenyats perquè la gent es trobi i es relacioni.
Avui dia, estan plens de trànsit i d'aparcaments i, paradoxalment, ara ens allunyem els uns dels altres. És virtualment impossible veure infants jugant lliurement en una plaça. Són espais de risc per a la gent gran. Cal de debò que tinguem present que aquests llocs, igual que totes les zones comunes, ens pertanyen a tots.

El dret a la salvatgia: Fins i tot el temps d'esbarjo està organitzat. Viuen un temps de «gaudi». Cada racó dels parcs està planificat; i el mateix passa als patis de les escoles, a les zones verdes, fins i tot en la planificació urbana. Però on es pot construir una cabana, jugar a fet i amagar, enfilar-se als arbres?
La manipulació humana hauria de deixar espai per a la salvatgia,també per als infants.

El dret al silenci: Els nostres ulls poden tancar-se i per tant descansar, però les nostres orelles sempre estan obertes i constantment subjectes a estimuls externs. Penso que estem tan acostumats al soroll que temem el silenci.
Cada vegada més, a les festes infantils hi ha música sorollosa, i també a l'escola. La gent que surt a passejar per la natura amb els Ipod, són un exemple d'aquesta situació. Ens perdem l'oportunitat de sentir bufar el vent, de sentir cantar els ocells, de sentir el borbolleig de l'aigua. El dret al silenci significa una educació per escoltar el silenci.

Els drets als matisos: Estem acostumats als llums de la ciutat, fins i tot quan no hi ha llum a la natura. La llum elèctrica ens permet viure la nit igual que el dia, impedint que percebem les transicions: pocs de nosaltres veiem sortir i pondre's el sol. I el pitjor de tot: ja no som capaços de percebre els matisos, ni tan sols quan usem els colors amb els infants, i per tant correm el risc de veure les coses en blanc i negre. Aquest risc és el fonamentalisme. En una societat cada vegada més polifacètica, és una actitud realment perillosa.
.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Una carta per a tots aquells que més o menys, sovint o de tant en tant, som responsables d'infants

NO EM DONIS TOT EL QUE DEMANO
A vegades només demano per veure a on puc arribar
NO M'ESCRIDASSIS
Et respecto menys quan ho fas, i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer
NO EM DONIS SEMPRE ORDRES
Si en comptes d'ordres a vegades em demanes les coses jo ho faria més a gust i més depressa
COMPLEIX LES PROMESES, BONES O DOLENTES
Si em promets un premi doname'l, però també si és un càstig
NO EM COMPARIS AMB NINGÚ, ESPECIALMENT, SI ÉS EL MEU GERMÀ/NA
Si tú em fas sentir millor qu els altres, algú patirà, i si em fas sentir pitjor que els altres serè jo qui patirà.
NO CANVIÏS D'OPINIÓ TANT SOVINT SOBRE EL QUE HAIG DE FER
Decideix i confirma aquesta decisió
DEIXA QUE EM VALGUI PER MI MATEIX
Si ho fas tot per mi jo no podrè aprendre mai
NO DIGUIS MENTIDES DAVANT MEU, NI EM DEMANIS QUE JO MENTEIXI PER TÚ
Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que dius
QUAN JO FAIG ALGUNA COSA MAL FETA, NO M'EXIGEIXIS QUE ET DIGUI PERQUÈ HO HE FET
A vegades ni jo mateix ho sé
QUAN T'HAGIS EQUIVOCAT EN ALGUNA COSA, ADMETE-HO
Creixerà l'opinió que jo tinc de tú, i m'ensenyeràs a admetre també les meves equivocacions
NO EM DIGUIS QUE GACI UNA COSA QUAN TÚ NO LA FAS
Jo aprendre allò que facis encara que no ho diguis.
Però mai faré allò que tú diguis i no facis
QUAN T'EXPLIQUI UN PROBLEMA MEU, NO EM DIGUIS "NO TINC TEMPS PER
BAJANADES" O "AIXÒ NO TÉ CAP IMPORTÀNCIA"
Mira de comprendre'm i ajuda'm
I ESTIMA'M I DIGUES-M'HO
A mi m'agrada sentir-ho dir tot i que pensis que no cal

Jo hi afegiria:
ESTIMA'M PER EL QUE SÒC, NO PER EL QUE SERÉ
Suposo que us deu sonar un poquet aquesta canço. Jo la trobo molt especial, sempre m'ha transportat al món dels somnis, de la imaginació, de la infantesa... I ara, quan l'he escoltat un cop més, de sobte, he que interpretat un missatge que té força relació amb l'escola inclusiva, a vam que us sembla a vosaltres.




Podria ser una bona manera que, tot cantant, els infants s'adonessin que en el món (a l'escola) hi cabem tots i que a més, no hi haguessin traves perquè això fos així, perquè el món (l'escola) hauria de ser per tots, una escola feta a mida per tots els infants.
És important creure en els somnis, perqué s'acabin fent realitat