VINCLES

"PENSANT EN ELS ALTRES"

Aquest reportatge narra un curs sencer d'una aula d'uns 30 infants, aproximadament, de 10 anys, a una escola del Japó.

El mestre d'aquest grup d'infants, en Toshiro Kanamori, intenta conjugar l'aprenentage acadèmic, els valors (l'empatia, la cooperació, la cura dels vincles afectius, etc...) i la diversió. I ves per on, que amb perseverància i donant exemple, ho aconsegueix.

El que més m'ha impactat és el fet de mostar la vida, als infants, tal com és, sense amagar sensacions, ni emocions, ni sentiments, ni realitats, ni possibilitats d'expressió.

Tractant els temes vitals amb la normalitat que es mereixen.

Perquè erroneament, creiem, que com que són petits, no hem d'explicar-li's segons quines coses “d'adults”. I els infants són petits, si d'acord, però no tenen perquè ser cecs ni sords, per tant, les problemàtiques familiars, per exemple, els afecten igual que als adults i, si a més, ningú els explica què està passant, encara pot ser que els afecti més.

Ells també tenen que tenir l'oportunitat de mostrar els seus sentiments, per tal de poder renovar-se, d'entendre la vida. Ven igual que els adults.

La metodologia d'en Toshiro és viure, i viure amb alegria. Reflectint les emocions a una llibreta de cartes, que els infants mateixos escriuen, quan senten la necessitat de fer-ho.

I el fet de llegir allò que senten per un fet concret davant de tots els alumnes, fa que surgeixi l'empatia, fa que surgeixi un vincle, els que escolten es posen a la pell del que parla, i senten el dolor o l'alegria, com seva també.

Seria una de les coses més valuoses que podríem mostrar a l'escola, als nostres infants: a no tenir por a dir el que senten i el que pensen. M'ho paro a pensar i sembla utòpic, però seria fantàstic. I a més, si al Japó ha funcionat …, podria ser que ho aconseguíssim. Estic segura que els hi facilitaríem la vida, a ells i als que estiguessin al seu voltant.

En Toshiro diu un parell de coses que fan pensar molt: “de vida només en tenim una i l'hem de viure amb alegria” i “si una persona no és feliç, ningú podrà ser-ho”.

A les escoles hem de treballar des de la cooperació i l'empatia, perquè necessitem adults que no girin el cap, ni canvïin d'acera quan vegin els problemes dels altres.

Aquest documental és un bon exemple, a tenir en compte, per docents i per estudiants de mestres.

Quan sigui mestre vull assemblar-me a en Toshiro!

CONFERÈNCIA D'EN CARLES PARELLADA: PERSPECTIVA SISTÈMICA, FAMÍLIA I ESCOLA

Una petita reflexió sobre el que he tret d'aquesta interessantíssima conferència:

Una frase que he entes al moment i a més, la he fet meva, ha sigut , ja casi al final de la conferència quan ha dit: “Hem de recuperar la confiança en la nostra intuïció” quan parlava de que és tan important somiar, per tal que creguem amb nosaltres, amb els nostres recursos perquè allò que encara no és real, però que volem que ho sigui, en un futur ocurreixi.

Fer servir la INTUÏCIÓ amb els infants és fonamental, ells són pura intuició! Encara no tenen creences preconcebudes, ni prejudicis. Vaig aprendre a guiar-me de la meva intuïció quan vaig començar el fantàstic viatge de ser mare, vaig entendre que era i és, la nostre millor guia.

Seguint amb la mateixa idea de la intuïció, relacionada inseparablement, amb el món de la infància, vull dir també, igual com ho ha fet en Carles, de la importància que té somiar, “sense somnis no hi ha vida”, no hi puc estar més d'acord. A més, per si un cas a algun adult se li ha oblidat això de somiar, despert, per suposat, només ha d'acostar-se a un infant... i deixar-se endur pel seu món. I si això és tant fàcil, perquè és tant complicat?

Crec que en aquest món actual hi ha massa tensió, estem tots tensos. Passeges pel carrer i hi ha poques cares que somriguin, tothom té pressa, ningú escolta a ningú. I no en parlem si a qui es tracte d'escoltar és a un nen o nena! No és que no els escoltem, és que casi no els veiem!!

Així doncs m'ha semblat fantàstic el que ha dit en Carles referent a que els mestres hem/han de tenir en compte la GENEROSITAT de les families a la hora de dur els seus petits a l'escola, de la mateixa manera que les families han de donar un vot de confiança a la DEDICACIÓ dedicació dels mestres, que faran tot el que estigui al seu abast perquè la finalitat de l'escola és compleixi.

Així doncs és un feedback, i tant els uns com els altres, hem d'entendre que ningú és perfecte, però si que tots fem el millor que podem i sabem, envers els nostres infants. Cal comprensió i sobretot molt d'amor, tal com la frase que va pronunciar en Carles, del biòleg xile Humberto Maturana “L'amor és l'acceptació de l'absurd de l'altre”, encara que no ens enganyem, aixó costa, però la pràctica tot ho pot, o quasi tot. Així que qui no hagi començat a practicar, mai es tard per quasi res i menys per tractar a la gent amb amor.

Hem quedaré amb les quatre idees bàsiques del què ha de ser l'escola:

• espai per CUIDAR LA VIDA
• l'escola ha de FACILITAR EL CONVIURE
• espai per POTENCIAR L'AUTOCONEIXEMENT I EL CONEIXEMENT DEL MÓN
• un espai GENERADOR DE SOMNIS

I també la idea de penjar un cartell a les entrades de les escoles que digués:

OBERT PER ALEGRIA!

En Carles m'ha semblat un home, sobretot, positiu i realista, dues coses que, no molt sovint, trobem juntes. Té clar el passat, sap que hi ha al present i com ho hem d'enfocar per al futur. M'esperava qualsevol cosa menys a un tipus com ell, i la sorpresa no ha pogut ser més grata.

La conclusió més clara que hi he trobat, és que ens hem de comunicar, cara a cara, sentar-nos parlar sense presses, fer-nos notar el caliu de conversar, escoltar-nos, ...a l'escola, però també cal fer-ho a tots els àmbits de la nostra vida.

POR CUATRO ESQUINITAS DE NADA

He trobat aquest conte, que més senzill no pot ser. Perquè tothom entengui (polítics, institucions, inspectors,...) que no són els infants diferents a la majoria, els que han de canviar, per accedir amb igualtat d'oportunitats, a una escola ordinaria, sinó que és l'escola la que s'ha d'adaptar a ells i a tots els infants.