diumenge, 6 de març del 2011

24-FEBRER-2011 educació socioemocional

Hem començat la classe amb la generositat de na Pilar, una companya que ens ha ensenyat que totes som importants en el grup, totes formem part del grup i si alguna falta el grup no està complert, tot això a través d'un puzzle que ha dissenyat ella mateixa.
Desprès, na Cris ens ha donat a totes un “contracte d'aprenentatge”, a on es definien les actituds que cal trobar per tal de ser un grup cohesionat i amb compromís.
Totes les que estavem disposades a firmar-lo ho hem fet, les que companyes que necessitaven una reflexió, tindran el temps que calgui per sentir-se segures de fer-ho.
Estem veient aquesta assignatura desde un punt de vista que mai s'ha apropat tant, com en aquesta, al títol literal de l'assignatura, és a dir, educació socioemocional. Aprendrem des de la propa experiència, no hi ha forma més rica de fer-ho.
La Mercè ens ha preparat un power amb totes les actituds (incloses en el contracte) que entre totes, hem cregut necessàries, i que ja vaig anomenar en la sessió anterior. El powerpoint ha sigut fet amb molta cura, ha queda't fantàstic. El podeu veure en el http://sentintaflordepell.blogspot.com/ , que és el bloc que hem creat a l'assignatura, per tal de posar-hi tots els treballs i temes interessants que ens anem trobant pel camí.
Desprès hem vist un altre power, molt més senzill que l'anterior, però molt personal, ja que he gravat a quatre amics, entre ells el meu company, a on m'han narrat els seus sentiments, de l'abans, el durant i el desprès de ser pares. De tots ells vull dir que són pares i persones compromeses amb la paternitat i que gaudeixen d'ella, no deixant-se perdre un segon d'aquesta increible experiència.
Si els meus coneixements tecnologics m'ho permeten, interentaré mostrar-lo més endavant, si més no algun boci.

17-FEBRER-2011 educació socioemocional

Avui hem fet una sessió força relaxant, hem parlar del començament de tot, o sigui de l'embaràs d'una dona. Tres som les mares que fem el segon Grau d'Educació Infantil en aquesta universitat, i totes hem reviscut la nostra experiència particular.
També hem volgut deixar un lloc per als pares, homes que estan allà lluitant, sense molestar, però que sense ells res de tot això no seria possible.
Finalment hem proposat diferents actituds que ens agradaria trobar a cada una de les nostres sessions: saber escoltar amb quelcom més que les orelles; tenir respecte cap als altres; ser sincers (amb delicadesa); clima de confiança; saber i acordar confidencialitat de tot el que es parli a les sessions: veuren's com a companys no rivals, amb una competitivitat sana; ser humils, reconeixer els propis errors i deixar que els altres també s'equivoquin; cercar el sentit positiu de les opinions; practicar l'empatia; valorar als companys i tenir-los en compte quan no hi son; entendre que els conflictes formen part de la vida, saber-se enfrontar a ells; tenir mostres d'afecte, per tal d'apropar-nos més els uns als altres; confiar en la nostre guia, la mestra.
El que volem es que no es quedi en unes simples paraules, sinó que tot i les dificultats per dur-ho a terme, ja sigui perquè no és fàcil, ja sigui per experiències anteriors,... ell cas es que totes necessitem reflexionar per tal de veure si ho durem de debò a la pràctica.
Finalment, hem repartir unes quantes lectures entre nosaltres, per tal d'aprofundir en temes relacionats amb la paternitat i la maternitat, i tot (que no es poc) que això comporta.

DIARI D'AULA D'EDUCACIÓ SOCIOEMOCIONAL

10-FEBRER-2011
Comencem una assignatura que promet moltes emocions. Revivint vivències, anel·lant-ne d'altres, recordant, escoltant experiències de les companyes, sentint-t'he identificada o potser sorpresa.
Ja des de el primer dia he sapigut que els sentiments a flor de pell hi seran presents.
Crec que serà una assignatura que ens pot fer anar i tornar de la nostra propia esencia, a vegades oblidada o tapada per pors o per pressa d'haver de cumplir amb coses impostes, que les fem però que no ens neixen de dins.
Hi posaré doncs, tot allò de lo que estic formada, i estic segura que les meves companyes també. Si més no, ho intentarem.

divendres, 4 de març del 2011

24-febrer-2011: MALABARS


Desprès de dinar a la seu de sa Uib, ens hem anat cap a l'institut a fer classe amb en Miquel. D'entrada ja us dic que m'ho he passat genial.
En Miquel ha fet la classe seguint un poc els nostres anims, així doncs hem començat fent-nos pilotes de malabars. Els ingredients són ben senzills: globos de colors i arròs (del “baratillu”). Es tracte de tallar la punta d'un globo, omplir-lo amb arròs. Amb l'ajuda d'un petit embut, que el podem fer amb el coll d'una botella d'aigua petita, i de força bufera, podem fer cabre l'arròs al globus, amb més facilitat.
I desprès estracta d'alternar capes de globos de colors, al gust de cadascú.
Quan hem tingut tres pilotes de mida, entre un ou i una pilota de tenis, hem sortit al claustre de l'Institut i hem començar a fer-les volar, amb més o menys destressa, en Miquel ens ha animat molt i ens ha mostrat que és un bon malabarista. Totes ho hem intentat i diria que també aconseguit.
Encara que no ens hem de desanimar, ja que tot és qüestió de pràctica. I en Miquel ens ha convidat a dur-les a cada sessió per no perdre el fil.

Desprès de la dispersió ha arribat la calma i hem anat a l'aula a parlar dels possibles contes populars menorquins, que els professors han escollit per tal de escenificar-los en forma de titelles.
Ara ens toca a nosaltres llegir-los, escollir-ne un i adaptar-lo al nostre gust.
Desprès de la dispersió ha arribat la calma i hem anat a l'aula a parlar dels possibles contes populars menorquins, que els professors han escollit per tal de escenificar-los en forma de titelles.
Ara ens toca a nosaltres llegir-los, escollir-ne un i adaptar-lo al nostre gust.
Us deixo un enllaç a on podreu trobar moltes idees per a construïr-vos vosaltres mateixos tots els malabars que volgueu, també hi trobareu moltes altres coses interessants, http://www.ensaimadamalabar.com/

dimecres, 23 de febrer del 2011

INSTANTÀNEES

Com si d'un iman es tractés, fa una setmaneta va anar a parar entre les meves mans aquest llibre, d'entre molts de fantàstics que hi havia damunt d'una taula, a la classe de educació socioemocional. Aquí us presento la portada, encisadora, no us sembla?
Quan l'obres et trobes amb un acurat pròleg de na Maruja Torres, del qual vull rescatar el darrer paràgraf: "La combativa humanitat d'en Bru Rovira és un regal per als qui hem d'aprendre a mirar i a estimar, aquí i allà, ara i sempre."
Doncs en Bru Rovira és l'autor principal del llibre, fotògraf i periodista. Dic autor principal, perquè en aquest llibre en concret també hi han participat varies escoles amb els seus alumnes. Ell mateix ens explica que tot va començar al 2001 als camps de refugiats de Kuito, a Angola. Enmig de l’horror d’una guerra civil, va descobrir una mare que jugava amb el seu nadó. Aquesta imatge va ser el principi d’un projecte més gran amb fotografies i narracions de mares i fills d’arreu del món en diferents situacions adverses, violència,marginació, pobresa, enfermetats ..., i que es converteixen en símbols de la vida a travès de l'amor maternal com a fil conductor.
El llibre és un recull d'instantànees que representen la maternitat en diferents països del món i diferents situacions, però en totes elles, per més dures que siguin "Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers inmaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses." ens diu en Rovira.
El llibre no només recull aquestes emocionants fotografies sinò que també hi ha recullides les interpretacions i sensacions, plasmades en fotografia, dibuixos o lletra, de diferents nens d'escoles del "primer món".
Només remarcar i agraïr la feina d'en Bru Rovira i de tants combatents pacífics, que donen veu i imatges als conflictes oblidats, com diu ell, "reporters de carreteres secundàries".
Mons.



dissabte, 29 de gener del 2011


Per a tots els mestres, els que ho van ser, els que ho son i pels que ho serem.

dissabte, 1 de gener del 2011

dissabte, 18 de desembre del 2010

VINCLES



"PENSANT EN ELS ALTRES"
Aquest reportatge narra un curs sencer d'una aula d'uns 30 infants, aproximadament, de 10 anys, a una escola del Japó.
El mestre d'aquest grup d'infants, en Toshiro Kanamori, intenta conjugar l'aprenentage acadèmic, els valors (l'empatia, la cooperació, la cura dels vincles afectius, etc...) i la diversió. I ves per on, que amb perseverància i donant exemple, ho aconsegueix.
El que més m'ha impactat és el fet de mostar la vida, als infants, tal com és, sense amagar sensacions, ni emocions, ni sentiments, ni realitats, ni possibilitats d'expressió.
Tractant els temes vitals amb la normalitat que es mereixen.
Perquè erroneament, creiem, que com que són petits, no hem d'explicar-li's segons quines coses “d'adults”. I els infants són petits, si d'acord, però no tenen perquè ser cecs ni sords, per tant, les problemàtiques familiars, per exemple, els afecten igual que als adults i, si a més, ningú els explica què està passant, encara pot ser que els afecti més.
Ells també tenen que tenir l'oportunitat de mostrar els seus sentiments, per tal de poder renovar-se, d'entendre la vida. Ven igual que els adults.
La metodologia d'en Toshiro és viure, i viure amb alegria. Reflectint les emocions a una llibreta de cartes, que els infants mateixos escriuen, quan senten la necessitat de fer-ho.
I el fet de llegir allò que senten per un fet concret davant de tots els alumnes, fa que surgeixi l'empatia, fa que surgeixi un vincle, els que escolten es posen a la pell del que parla, i senten el dolor o l'alegria, com seva també.
Seria una de les coses més valuoses que podríem mostrar a l'escola, als nostres infants: a no tenir por a dir el que senten i el que pensen. M'ho paro a pensar i sembla utòpic, però seria fantàstic. I a més, si al Japó ha funcionat …, podria ser que ho aconseguíssim. Estic segura que els hi facilitaríem la vida, a ells i als que estiguessin al seu voltant.
En Toshiro diu un parell de coses que fan pensar molt: “de vida només en tenim una i l'hem de viure amb alegria” i “si una persona no és feliç, ningú podrà ser-ho”.
A les escoles hem de treballar des de la cooperació i l'empatia, perquè necessitem adults que no girin el cap, ni canvïin d'acera quan vegin els problemes dels altres.
Aquest documental és un bon exemple, a tenir en compte, per docents i per estudiants de mestres.
Quan sigui mestre vull assemblar-me a en Toshiro!

dimecres, 15 de desembre del 2010

CONFERÈNCIA D'EN CARLES PARELLADA: PERSPECTIVA SISTÈMICA, FAMÍLIA I ESCOLA


Una petita reflexió sobre el que he tret d'aquesta interessantíssima conferència:

Una frase que he entes al moment i a més, la he fet meva, ha sigut , ja casi al final de la conferència quan ha dit: “Hem de recuperar la confiança en la nostra intuïció” quan parlava de que és tan important somiar, per tal que creguem amb nosaltres, amb els nostres recursos perquè allò que encara no és real, però que volem que ho sigui, en un futur ocurreixi.

Fer servir la INTUÏCIÓ amb els infants és fonamental, ells són pura intuició! Encara no tenen creences preconcebudes, ni prejudicis. Vaig aprendre a guiar-me de la meva intuïció quan vaig començar el fantàstic viatge de ser mare, vaig entendre que era i és, la nostre millor guia.

Seguint amb la mateixa idea de la intuïció, relacionada inseparablement, amb el món de la infància, vull dir també, igual com ho ha fet en Carles, de la importància que té somiar, “sense somnis no hi ha vida”, no hi puc estar més d'acord. A més, per si un cas a algun adult se li ha oblidat això de somiar, despert, per suposat, només ha d'acostar-se a un infant... i deixar-se endur pel seu món. I si això és tant fàcil, perquè és tant complicat?

Crec que en aquest món actual hi ha massa tensió, estem tots tensos. Passeges pel carrer i hi ha poques cares que somriguin, tothom té pressa, ningú escolta a ningú. I no en parlem si a qui es tracte d'escoltar és a un nen o nena! No és que no els escoltem, és que casi no els veiem!!

Així doncs m'ha semblat fantàstic el que ha dit en Carles referent a que els mestres hem/han de tenir en compte la GENEROSITAT de les families a la hora de dur els seus petits a l'escola, de la mateixa manera que les families han de donar un vot de confiança a la DEDICACIÓ dedicació dels mestres, que faran tot el que estigui al seu abast perquè la finalitat de l'escola és compleixi.

Així doncs és un feedback, i tant els uns com els altres, hem d'entendre que ningú és perfecte, però si que tots fem el millor que podem i sabem, envers els nostres infants. Cal comprensió i sobretot molt d'amor, tal com la frase que va pronunciar en Carles, del biòleg xile Humberto Maturana “L'amor és l'acceptació de l'absurd de l'altre”, encara que no ens enganyem, aixó costa, però la pràctica tot ho pot, o quasi tot. Així que qui no hagi començat a practicar, mai es tard per quasi res i menys per tractar a la gent amb amor.

Hem quedaré amb les quatre idees bàsiques del què ha de ser l'escola:

  • espai per CUIDAR LA VIDA
  • l'escola ha de FACILITAR EL CONVIURE
  • espai per POTENCIAR L'AUTOCONEIXEMENT I EL CONEIXEMENT DEL MÓN
  • un espai GENERADOR DE SOMNIS

I també la idea de penjar un cartell a les entrades de les escoles que digués:

OBERT PER ALEGRIA!

En Carles m'ha semblat un home, sobretot, positiu i realista, dues coses que, no molt sovint, trobem juntes. Té clar el passat, sap que hi ha al present i com ho hem d'enfocar per al futur. M'esperava qualsevol cosa menys a un tipus com ell, i la sorpresa no ha pogut ser més grata.

La conclusió més clara que hi he trobat, és que ens hem de comunicar, cara a cara, sentar-nos parlar sense presses, fer-nos notar el caliu de conversar, escoltar-nos, ...a l'escola, però també cal fer-ho a tots els àmbits de la nostra vida.


dimecres, 1 de desembre del 2010

POR CUATRO ESQUINITAS DE NADA

He trobat aquest conte, que més senzill no pot ser. Perquè tothom entengui (polítics, institucions, inspectors,...) que no són els infants diferents a la majoria, els que han de canviar, per accedir amb igualtat d'oportunitats, a una escola ordinaria, sinó que és l'escola la que s'ha d'adaptar a ells i a tots els infants.