Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de novembre del 2012

EDUCANT PARES I MARES: L'ADOLESCÈNCIA


En aquesta nova entrada volia proposar que veiéssiu un programa molt interessant, que fan els dimecres al canal 33, SINGULARS: "és un programa d'entrevistes per conèixer personalitats especials. Persones que amb esforç, energia, estudi i treball aconsegueixen els seus objectius i millores així el món en què vivim", tal i com es descriuen ells mateixos en el seu bloc. 
El programa en qüestió que us proposo és un dedicat als ADOLESCENTS, paraula que sovint fa tremolar a molts pares. Doncs bé, tant per aquests pares com els que tenen una visió més positiva d'aquest moment vital tant especial i delicat, ple de canvis i de noves necessitats, ens aquest programa ens trobarem propostes d'habilitats per afrontar amb positivitat aquesta etapa de la vida i també, en conseqüència, la vida en general. Propostes que les haurem d'adaptar a la nostra realitat, i a més no tenim perquè estar d'acord amb tot, sempre matisarem, ja que no hi ha veritats absolutes.

Ja sé que aquest bloc parteix de la carrera d'Educació Infantil, és a dir, que l'adolescència queda un poc allunyat, però crec que està bé saber què vindrà i que no t'agafi del tot desprevingut.

diumenge, 18 de novembre del 2012

FRATO

Francesco Tonucci, conegut també com a Frato, gràcies a les seves iròniques publicacions, a on ens dona una visió crítica de l'escola i de la societat urbana actual, plena de presses i d'asfalt, a través dels seus dibuixos. 
Per qui no el conegui, us diré que és psicopedagog, mestre, pensador, fins i tot investigador diria, ja que per a publicar els seus llibres ha hagut de pensar i desapendre força, per tal de poder tenir aquesta visió de la infància. De fet , tal com indica alguns títols dels seus llibres, en Frato mira la vida des de els ulls dels infants.
Cap dels seus llibres tenen desperdici, a més alguns són en forma de cómic,  molt bons de llegir, per tant, encara que no t'agradi molt la lectura no tens excusa per a no mirar-te'n algun. 
Algunes publicacions com ara "Amb ulls d'avi", "Perill, nens", "Quan els infants diuen prou", i molts més, faran tinguis una altre visió dels infants.

Us volia deixar una entrevista que li van fer desde el diari Ara, a on, passant un poc per alt pel títol de l'entrevista, que per a mi no crec que sigui ni lo més interessant ni lo més destacat que diu, ja que tots els mestres han de tenir un sou digne equiparat amb la feina que fan, ni més ni menys.
Si m'agradaria destacar tota la resta de l'entrevista, que és de llarg, molt més important que el titular. Aquí us la deixo íntegrament:


Francesco Tonucci: "Els mestres d'infantil haurien de cobrar més que els d'universitat"

Revolució Tonucci (Itàlia, 1941) creu que hem d'aprendre a escoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa
Francesco Tonucci a la seu del Museu Blau, a Barcelona, on va impartir una conferència.Francesco Tonucci a la seu del Museu Blau, a Barcelona, on va impartir una conferència. CRISTINA CALDERER
Fa 50 anys que es dedica a l'educació i explica, sense sorprendre's, que encara aprèn coses. És assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i ha passat per la ciutat per fer una conferència al Museu Blau.
Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials i de la dictadura espanyola les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació a tots els ciutadans. Tots els nens i les nenes espanyols i italians van a escola avui, i això és un gran resultat. Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.
Per què?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens a qui no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals, abans de pensar en les disciplines. Hem de construir aquestes bases, perquè sense tenir-les els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.
Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses.
Actualment els índexs de lectura no paren de caure.
Perquè es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.
Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans. Els mestres també funcionen així: els mestres d'infantil compten menys, treballen més i cobren menys; això correspon a una idea antiga i falsa del desenvolupament dels nens. Els mestres d'infantil haurien de cobrar més que els d'universitat.
Cal tractar més bé els mestres.
Els nostres polítics no saben res de ciència i no tenen en compte que el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits. Els mestres de primària són els que estan fent la feina més important i alhora és la que té més riscos, perquè els danys poden ser molt greus.
¿L'educació infantil és la més important de totes?
Sí, ho diu la ciència. En el moment del naixement i en els primers anys de vida és quan els nens aprenen les coses més importants. I això trastorna totalment la relació que tenim amb els nens a l'escola. Si els veiem com éssers buits els veiem com éssers iguals, i no ho són. Però si creiem que els nens són éssers que saben coses ens qüestionarem si podem aprofitar tota aquesta riquesa i posar-la en moviment perquè l'aprenentatge no sigui passar del desconegut al conegut, sinó un passatge del que sabem al que sabem millor, aprofundint en les coses.
¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.
Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

EDUCAR PARA SER Vivencias de una escuela activa


Us vull parlar del llibre que m'acabo de llegir: EDUCAR PARA SER Vivencias de una escuela activa. Escrit per Rebecca Wild, on narra el perquè, el com, el quan, el on,... de fer, juntament amb el seu marit, una escola activa, una escola viva al Equador, el “Pesta”, que ve d'en Pestalozzi.
Ja fa temps que el vaig començar, però he trigat força a acabar-me'l.
He trigat principalment per dues raons que us vull explicar.
Una és perquè tinc la mala costum d'estar llegint dos o tres llibres alhora i això fa que trigui més a acabar-los, però és que si un llibre m'agrada i tinc l'oportunitat de llegir-lo em costa molt retardar-ho, així que, l'acoblo entre els que ja tinc començats.
La segona raó i que també és la raó per la qual explico i presento aquesta lectura en el meu bloc és perquè des del primer moment em vaig sentir fascinada per la seva lectura i ha donat tant de sentit al que crec que ha de ser l'educació, ha posat paraules i fets al que fins ara només eren pensament i idees un xic deslligades, agafades d'aquí i d'allà, que no volia que el llibre s'acabés. En volia més, volia saber més coses, entendre com ho fan, què utilitzen, com se les veuen amb les administracions, quina relació tenen amb tota la comunitat, ...
La passió d'aquesta dona escrivint aquest llibre, s'empalta, a on el respecte per les necessitats, pels temps, per les particularitats, pels pensaments, per les emocions, per les accions,... en fi per la vida real de l'infant és la base d'aquesta escola, a on van crear, sobretot, ambients amb materials,  per a la maduració dels processos humans.
Convido a tots aquells docents, futurs docents, i persones interessades en un altre tipus d'educació, descobreixi aquest llibre i gaudeixi veient que l'educació activa no és un somni sinó realitat.
Acabaré transcrivint el text de la contraportada, que resumeix força bé el que hi podreu trobar.

Fruto de un innovador proyecto educativo, vivido en el seno de la familia y de la comunidad, esta obra explica a padres y maestros cómo crear un ambiente en el que los niños crezcan llenos de curiosidad y seguros de sí mismos y de su entorno. Al permitirles que experimenten el mundo y lo transformen de manera que tengan sentido para ellos, el adulto se compromete a un aprendizaje continuo y adaptado a sus necesidades de los niños, para satisfacerlas en la medida de lo posible. En este sentido, la “escuela activa” es una propuesta: ni se orienta hacia modelos de educación antiautoritaria ni se inspira en las escuelas tradicionales basadas en la disciplina. En ella, la actividad de los niños es tan importante como la actividad de los adultos. Por un lado, el adulto aprende a respetar las estructuras mentales y emocionales propias de cada uno de los estadios del desarrollo infantil. El niño, por su parte, experimenta el valor del respeto y aprende a respetarse a sí mismo y a los adultos. En lugar de imponer un plan educativo fijo y obligatorio para todos, la “escuela activa” valora el cuidado sistemático de procesos de aprendizaje capaces de renovarse. Los datos demuestran claramente que las ventajas de las forma pedagógicas alternativas se mantienen incluso años más tarde, durante los estudios superiores y en la vida familiar y profesional.

Us vull deixar un vídeo a on a part d'una entrevista amb el matrimoni Wild, hi ha imatges de l'escola. El vídeo és un xic llarg, però interessantíssim de principi a fi.



PESTALOZZI ECUADOR, EDUCACIÓN ACTIVA (1/3) from El Gaucho Pampa on Vimeo.

dilluns, 20 d’agost del 2012

LA EDUCACIÓN PROHIBIDA


Per fi s'ha estrenat “LA EDUCACIÓN PROHIBIDA” un documental extens i clar, que parla des del sentit comú, des de la base de l'esser humà, sigui com sigui i vingui d'on vingui. L'educació que mira a l'infant des de dins, des de dins cap a fora i no com ho fa, massa sovint, l'educació tradicional que mira a l'infant des de fora cap a dins. Tot i que hi ha escoles i molts mestres excepcionals que s'apassionen i s'esforcen cada dia.
Per poder arribar a aquesta educació l'ambient és importantíssim, cal posar a l'abast de l'infant tot allò que necessita per desenvolupar-se segons les seves necessitats i capacitats. Que sigui l'infant qui pugui escollir dins de les propostes que tingui al seu voltant, a on el seu progrés comenci en la pròpia experiència i sigui aquesta la que el porti a l'aprenentatge, i no només una qualificació posada pel docent.
El reportatge és interessantíssim i ric, utilitza un llenguatge planer per tal que pugui arribar a tothom, des de professionals fins a pares que encara ignoren que una altre educació és possible, sense oblidar sobretot que ha d'arribar a qui decideix què, quan i com s'ha d'ensenyar a les escoles.
Tot el documental lliga amb el que ja fa tres anys que estic aprenent a la universitat, s'han agrupat totes les pedagogies d'educació lliure i viva que hem estat veient, a on l'infant és el protagonista i responsable del seu aprenentatge, i que a mi personalment em fascinen. Aleshores, em pregunto, si a les universitats ens estan ensenyant aquesta manera d'educar, és a dir,  entenc que si ens ho mostren es que tenen clar que és un bon camí, llavors perquè a la gran majoria d'escoles a on, en principi, anirem a treballar no són així. Una gran contradicció.
Us deixo l'enllaç a la pel·lícula integra. Que ho gaudiu!!!


dimarts, 12 de juny del 2012

ABRACEM L'ESCOLA

Un exemple del que pares, mares, alumnes, docents,... fem a Menorca per una Escola Pública de Qualitat.
I el cap de setmana que ve, a Maó!


dimecres, 15 de desembre del 2010

CONFERÈNCIA D'EN CARLES PARELLADA: PERSPECTIVA SISTÈMICA, FAMÍLIA I ESCOLA


Una petita reflexió sobre el que he tret d'aquesta interessantíssima conferència:

Una frase que he entes al moment i a més, la he fet meva, ha sigut , ja casi al final de la conferència quan ha dit: “Hem de recuperar la confiança en la nostra intuïció” quan parlava de que és tan important somiar, per tal que creguem amb nosaltres, amb els nostres recursos perquè allò que encara no és real, però que volem que ho sigui, en un futur ocurreixi.

Fer servir la INTUÏCIÓ amb els infants és fonamental, ells són pura intuició! Encara no tenen creences preconcebudes, ni prejudicis. Vaig aprendre a guiar-me de la meva intuïció quan vaig començar el fantàstic viatge de ser mare, vaig entendre que era i és, la nostre millor guia.

Seguint amb la mateixa idea de la intuïció, relacionada inseparablement, amb el món de la infància, vull dir també, igual com ho ha fet en Carles, de la importància que té somiar, “sense somnis no hi ha vida”, no hi puc estar més d'acord. A més, per si un cas a algun adult se li ha oblidat això de somiar, despert, per suposat, només ha d'acostar-se a un infant... i deixar-se endur pel seu món. I si això és tant fàcil, perquè és tant complicat?

Crec que en aquest món actual hi ha massa tensió, estem tots tensos. Passeges pel carrer i hi ha poques cares que somriguin, tothom té pressa, ningú escolta a ningú. I no en parlem si a qui es tracte d'escoltar és a un nen o nena! No és que no els escoltem, és que casi no els veiem!!

Així doncs m'ha semblat fantàstic el que ha dit en Carles referent a que els mestres hem/han de tenir en compte la GENEROSITAT de les families a la hora de dur els seus petits a l'escola, de la mateixa manera que les families han de donar un vot de confiança a la DEDICACIÓ dedicació dels mestres, que faran tot el que estigui al seu abast perquè la finalitat de l'escola és compleixi.

Així doncs és un feedback, i tant els uns com els altres, hem d'entendre que ningú és perfecte, però si que tots fem el millor que podem i sabem, envers els nostres infants. Cal comprensió i sobretot molt d'amor, tal com la frase que va pronunciar en Carles, del biòleg xile Humberto Maturana “L'amor és l'acceptació de l'absurd de l'altre”, encara que no ens enganyem, aixó costa, però la pràctica tot ho pot, o quasi tot. Així que qui no hagi començat a practicar, mai es tard per quasi res i menys per tractar a la gent amb amor.

Hem quedaré amb les quatre idees bàsiques del què ha de ser l'escola:

  • espai per CUIDAR LA VIDA
  • l'escola ha de FACILITAR EL CONVIURE
  • espai per POTENCIAR L'AUTOCONEIXEMENT I EL CONEIXEMENT DEL MÓN
  • un espai GENERADOR DE SOMNIS

I també la idea de penjar un cartell a les entrades de les escoles que digués:

OBERT PER ALEGRIA!

En Carles m'ha semblat un home, sobretot, positiu i realista, dues coses que, no molt sovint, trobem juntes. Té clar el passat, sap que hi ha al present i com ho hem d'enfocar per al futur. M'esperava qualsevol cosa menys a un tipus com ell, i la sorpresa no ha pogut ser més grata.

La conclusió més clara que hi he trobat, és que ens hem de comunicar, cara a cara, sentar-nos parlar sense presses, fer-nos notar el caliu de conversar, escoltar-nos, ...a l'escola, però també cal fer-ho a tots els àmbits de la nostra vida.


dilluns, 29 de novembre del 2010

Protagonitzat per un parell de feliços salvatges: En Miguel i en Ferran (els meus fills)


ELS DRETS NATURALS DELS INFANTS d'en Gianfranco Zavalloni (reproducció íntegra)

El dret a l’esbarjo: En el món actual tot està planificat, informat i  informatitzat; la setmana de l'infant està virtualment planificada per la família o l'escola. No hi ha possibilitat d'improvisar. Els infants no tenen l'oportunitat de fer alguna cosa per si mateixos, de jugar pel seu compte. 
És molt necessari que tinguin temps per estar sols, per aprendre a resoldre petits conflictes. És l'única manera d'esdevenir adults.

El dret d’embrutar-se:«No t'embrutis» és el típic consell dels pares. Penso que els infants haurien de tenir dret a jugar amb materials naturals com la sorra, la terra, l'herba, les fulles, les pedretes, les branquetes... Jugar en un bassal és tan divertit! Observem els infants durant una pausa en un joc organitzat, entre una mica de malesa... Veurem com es diverteixen jugant durant hores amb quatre coses trobades a terra.

El dret d’olorar: Avui dia correm el risc d'envasar-ho tot al buit, eliminant en el procés qualsevol  diferència olfactiva. Pensem en el forn de pa, en el taller del mecànic de bicicletes, en el sabater, en la farmàcia... Cada lloc té una olor pròpia. Una escola, un hospital, un supermercat, una esglèsia: ara tots fan la mateixa olor de detergent. Ja no hi ha diferències. Però, a qui no li agrada sentir l'olor de la terra després d'un xàfec i no gaudeix de caminar pel bosc i sentir l'olor característica de l'humus barrejat
amb les males herbes?
El nostre aprenentatge com a infants de gaudir de les olors i reconèixer les aromes de la naturalesa són experiències que ens acompanyaran tota la vida.

El dret al diàleg: Cal que tots ens adonem de com n'és de trist un sistema de comunicació i  d'informació en un únic sentit. Tots som espectadors passius dels mitjans de masses, sobretot de la televisió. La gent menja, juga, treballa, convida amics mentre la tele està en marxa. La televisió transmet uns models culturals, creant consumidors passius. La «tele» acaba inhibint les paraules.
Explicar contes, llegendes, crear espectacles de marionetes, fan possible la comunicació, la conversa i el diàleg.

El dret a utilitzar les mans: La tendència del mercat és oferir articles preparats i objectes d'usar i tirar que no poden ser reparats. Les joguines industrials són tan perfectes i completes que els infants no hi han d'afegir res. Per introduir els infants a la informàtica, la mateixa escola suggereix l'ús dels jocs, duent-los així a habituar-se als videojocs. Al mateix temps, no hi ha oportunitats per desenvolupar la destresa manual, sobretot de moviments fins. No és fàcil trobar infants que sapiguen clavar un clau, serrar i llimar la fusta, utilitzar el paper de vidre, encolar; així com és difícil trobar adults que comprin regals per als infants a la ferreteria.
L’ús de les mans és un dels drets menys tinguts en compte en la nostra societat postindustrial.

El dret a un bon començament: Em refereixo al problema de la contaminació. L’aigua ja no és pura, l'aire està contaminat, el sol també. Es diu que és una conseqüència no desitjada del desenvolupament i el progrés. Així que cal «tornar enrere» i redescobrir el plaer de passejar pel poble, de compartir un entorn agradable. I moltes vegades és això el que demanen els nostres infants. Per això és important prendre aliments sans, beure aigua fresca i respirar aire pur  des del naixement.

El dret al carrer: Els carrers i les places estan dissenyats perquè la gent es trobi i es relacioni.
Avui dia, estan plens de trànsit i d'aparcaments i, paradoxalment, ara ens allunyem els uns dels altres. És virtualment impossible veure infants jugant lliurement en una plaça. Són espais de risc per a la gent gran. Cal de debò que tinguem present que aquests llocs, igual que totes les zones comunes, ens pertanyen a tots.

El dret a la salvatgia: Fins i tot el temps d'esbarjo està organitzat. Viuen un temps de «gaudi». Cada racó dels parcs està planificat; i el mateix passa als patis de les escoles, a les zones verdes, fins i tot en la planificació urbana. Però on es pot construir una cabana, jugar a fet i amagar, enfilar-se als arbres?
La manipulació humana hauria de deixar espai per a la salvatgia,també per als infants.

El dret al silenci: Els nostres ulls poden tancar-se i per tant descansar, però les nostres orelles sempre estan obertes i constantment subjectes a estimuls externs. Penso que estem tan acostumats al soroll que temem el silenci.
Cada vegada més, a les festes infantils hi ha música sorollosa, i també a l'escola. La gent que surt a passejar per la natura amb els Ipod, són un exemple d'aquesta situació. Ens perdem l'oportunitat de sentir bufar el vent, de sentir cantar els ocells, de sentir el borbolleig de l'aigua. El dret al silenci significa una educació per escoltar el silenci.

Els drets als matisos: Estem acostumats als llums de la ciutat, fins i tot quan no hi ha llum a la natura. La llum elèctrica ens permet viure la nit igual que el dia, impedint que percebem les transicions: pocs de nosaltres veiem sortir i pondre's el sol. I el pitjor de tot: ja no som capaços de percebre els matisos, ni tan sols quan usem els colors amb els infants, i per tant correm el risc de veure les coses en blanc i negre. Aquest risc és el fonamentalisme. En una societat cada vegada més polifacètica, és una actitud realment perillosa.
.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Una carta per a tots aquells que més o menys, sovint o de tant en tant, som responsables d'infants

NO EM DONIS TOT EL QUE DEMANO
A vegades només demano per veure a on puc arribar
NO M'ESCRIDASSIS
Et respecto menys quan ho fas, i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer
NO EM DONIS SEMPRE ORDRES
Si en comptes d'ordres a vegades em demanes les coses jo ho faria més a gust i més depressa
COMPLEIX LES PROMESES, BONES O DOLENTES
Si em promets un premi doname'l, però també si és un càstig
NO EM COMPARIS AMB NINGÚ, ESPECIALMENT, SI ÉS EL MEU GERMÀ/NA
Si tú em fas sentir millor qu els altres, algú patirà, i si em fas sentir pitjor que els altres serè jo qui patirà.
NO CANVIÏS D'OPINIÓ TANT SOVINT SOBRE EL QUE HAIG DE FER
Decideix i confirma aquesta decisió
DEIXA QUE EM VALGUI PER MI MATEIX
Si ho fas tot per mi jo no podrè aprendre mai
NO DIGUIS MENTIDES DAVANT MEU, NI EM DEMANIS QUE JO MENTEIXI PER TÚ
Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que dius
QUAN JO FAIG ALGUNA COSA MAL FETA, NO M'EXIGEIXIS QUE ET DIGUI PERQUÈ HO HE FET
A vegades ni jo mateix ho sé
QUAN T'HAGIS EQUIVOCAT EN ALGUNA COSA, ADMETE-HO
Creixerà l'opinió que jo tinc de tú, i m'ensenyeràs a admetre també les meves equivocacions
NO EM DIGUIS QUE GACI UNA COSA QUAN TÚ NO LA FAS
Jo aprendre allò que facis encara que no ho diguis.
Però mai faré allò que tú diguis i no facis
QUAN T'EXPLIQUI UN PROBLEMA MEU, NO EM DIGUIS "NO TINC TEMPS PER
BAJANADES" O "AIXÒ NO TÉ CAP IMPORTÀNCIA"
Mira de comprendre'm i ajuda'm
I ESTIMA'M I DIGUES-M'HO
A mi m'agrada sentir-ho dir tot i que pensis que no cal

Jo hi afegiria:
ESTIMA'M PER EL QUE SÒC, NO PER EL QUE SERÉ

dilluns, 19 d’abril del 2010

"DESCENS DEL NOMBRE D'IMMIGRANTS A LES AULES DE MENORCA"

Hi ha 176 immigrants menys a les escoles menorquines, i ni han hagut 81 que s'han incorporat de manera tardana. Altres anys eren entre 200 i 300 alumnes nous, immigrants, que s'incorporaven a l'escola.
L'article diu que d'aquests 176, la gran majoria s'han quedat a Espanya, però a la península, a on se suposa que hi ha més possibilitats de trobar treball, la resta, una petita part, deu haver tornat als seus països d'origen.
Fins ara s'han hagut d'anar creant “sobre la marxa” les mesures adequades per acollir als infants nou vinguts, cosa que no sempre ha estat fàcil ni senzill, infraestructures, metodologies, etc...moltes coses que s'han hagut d'anar lligant per donar una resposta eficaç.
Ara, segons aquest article, ve un moment d'in-pas, que té la seva part bona, si es que en té, a on ja no hi ha d'haver “corredisses” per intervenir en la adaptació per els alumnes immigrants, arribats un cop el curs ja ha començat, ja que tampoc no hi hauria la massificació de principi de curs, i perquè els recursos ja han estat creats en els anys anteriors. Però crec que més val no adormir-se massa i en canvi fer una autoavaluació de com ha anat tot a nivell d'acolliment dels alumnes immigrants i el conseqüentment benestar a nivell educatiu de tots els alumnes, immigrants o no, de les escoles, de Menorca en aquest cas.
Està clar però, que això és una part de la conseqüència de la crisi econòmica. Aquell qui ha marxat del seu país, que ha deixat la seva família, segurament esposa o marit, i també fills, pares, germans, etc... i tot allò que ha conegut des que va néixer, els paisatges, les olors, les costums, la llengua, la terra. No crec que ho hagi fet per gust, sinó per necessitat, per menjar, per necessitat econòmica, per tant, la crisi que toca de prop a tothom i sobretot als immigrants (que és la seva única raó d'estar aquí, en un principi, si més no) és l'econòmica, així doncs, això fa que la seva recerca del paradís segueixi en altres contrades, ells ja han marxat dels seus països, ja han conegut els països desenvolupats, la societat de consum, són pocs els que tornaran als seus països d'origen sabent el què els espera de nou (i de vell).