L'ART DE DIR: T'ESTIM

Ja fa dues setmanes que he començat les pràctiques de 3 a 6 anys. He tingut un començament immillorable, tinc una tutora que és un regal. La calma i la seguretat és el seu punt fort i jo tinc molt a aprendre. Tinc molta sort que ja formi part del meu camí.

Vull presentar-vos un conte tendre i afectuós, i que a més d'un ens donarà un toc d'atenció. És un conte pels infants, però també pels adults, que entre les presses diàries ens oblidem d'allò més important i alhora més senzill.

Està extret d'un recull de contes molt especial, a casa en tenim un parell d'aquests reculls, van pujant de nivell segons el destinatari. Els primers són més curts i més senzills, i en mica en mica són més complexos. Però tots ells estan plens de màgia i de històries diferents que entren en perfecta harmonia amb el pensament infantil. A casa, amb els meus fills ho comprovo molt sovint.

El recull de contes s’anomena CUENTOS CORTOS PARA DORMIR (2008)  de l’editorial Bruño (Madrid). Jo el presento traduït i adaptat per contar-lo a l’aula, però la seva versió original és amb castellà.

Les il·lustracions de tots els contes també són exquisides!

TIPUS D'AFERRAMENTS

L'any passat a l'assignatura d'Educació Socioemocional, n'Ana, na Mercè, la Maria i jo, vam fer un treball sobre la importància de la consolidació d'un vincle afectiu segur, del nadó i infant, amb la seva figura d'aferrament (mare, pare, . . . ) per tal de tenir un posterior desenvolupament socioemocional satisfactori. 

Vam recorrer tots els tipus d'aferraments i les possibles conseqüències d'aquests, i la manera com es podrien tractar a l'escola. Esper que doni unes bones pistes per a tots aquells educadors que cada dia han d'interpretar vint-i-cinc tipus d'actituds, emocions,. . . . I per suposat també diria que dóna bones pistes a pares i mares, ho siguin ara o en un futur.

És un power que totes les companyes el vam fer amb molta cura i espero que us agradi.

LAURA GUTMAN "Abans de conèixer als altres infants, hem de conèixer l'infant que hem sigut"

Va caure a les meves mans un llibre de la terapeuta familiar Laura Gutman, quan estava embarazada del meu primer fill, el títol del llibre no el recordo, parlava de la maternitat i la relació primerenca amb l'infant, tema comú en la majoria de tots els seus llibres.

És una defensora de la mare-dona, com a figura insustituïble durant els primers anys de la vida d'un infant, cosa que fa que, a vegades, les seves opinions siguin controvertides. Jo penso, que per damunt de tot és una gran defensora de l'infant que hem sigut.

Tot i que principalment parla de mares i no de professionals de l'educació, crec que ens els seus llibres, articles, entrevistes,.. ens pot donar bones pistes de com ser bones educadores, ja que, des de el meu punt de vista, mares i educadores infantils, tenen en el seu "receptari" forces ingredients comuns, sobretot si xerrem de 0 a 3 anys.

Us convido que descobriu vosaltres mateixos aquesta escritora, de temes tant imprescindibles, com la coneixença d'un mateix. També us deixo un enllaç d'una de les seves entrevistes a l'Argentina, a on resumeix força bé qui és na Laura Gutman.

17-FEBRER-2011 educació socioemocional

Avui hem fet una sessió força relaxant, hem parlar del començament de tot, o sigui de l'embaràs d'una dona. Tres som les mares que fem el segon Grau d'Educació Infantil en aquesta universitat, i totes hem reviscut la nostra experiència particular.

També hem volgut deixar un lloc per als pares, homes que estan allà lluitant, sense molestar, però que sense ells res de tot això no seria possible.

Finalment hem proposat diferents actituds que ens agradaria trobar a cada una de les nostres sessions: saber escoltar amb quelcom més que les orelles; tenir respecte cap als altres; ser sincers (amb delicadesa); clima de confiança; saber i acordar confidencialitat de tot el que es parli a les sessions: veuren's com a companys no rivals, amb una competitivitat sana; ser humils, reconeixer els propis errors i deixar que els altres també s'equivoquin; cercar el sentit positiu de les opinions; practicar l'empatia; valorar als companys i tenir-los en compte quan no hi son; entendre que els conflictes formen part de la vida, saber-se enfrontar a ells; tenir mostres d'afecte, per tal d'apropar-nos més els uns als altres; confiar en la nostre guia, la mestra.

El que volem es que no es quedi en unes simples paraules, sinó que tot i les dificultats per dur-ho a terme, ja sigui perquè no és fàcil, ja sigui per experiències anteriors,... ell cas es que totes necessitem reflexionar per tal de veure si ho durem de debò a la pràctica.

Finalment, hem repartir unes quantes lectures entre nosaltres, per tal d'aprofundir en temes relacionats amb la paternitat i la maternitat, i tot (que no es poc) que això comporta.

DIARI D'AULA D'EDUCACIÓ SOCIOEMOCIONAL

10-FEBRER-2011

Comencem una assignatura que promet moltes emocions. Revivint vivències, anel·lant-ne d'altres, recordant, escoltant experiències de les companyes, sentint-t'he identificada o potser sorpresa.

Ja des de el primer dia he sapigut que els sentiments a flor de pell hi seran presents.

Crec que serà una assignatura que ens pot fer anar i tornar de la nostra propia esencia, a vegades oblidada o tapada per pors o per pressa d'haver de cumplir amb coses impostes, que les fem però que no ens neixen de dins.

Hi posaré doncs, tot allò de lo que estic formada, i estic segura que les meves companyes també. Si més no, ho intentarem.

INSTANTÀNEES

Com si d'un iman es tractés, fa una setmaneta va anar a parar entre les meves mans aquest llibre, d'entre molts de fantàstics que hi havia damunt d'una taula, a la classe de educació socioemocional. Aquí us presento la portada, encisadora, no us sembla?

Quan l'obres et trobes amb un acurat pròleg de na Maruja Torres, del qual vull rescatar el darrer paràgraf: "La combativa humanitat d'en Bru Rovira és un regal per als qui hem d'aprendre a mirar i a estimar, aquí i allà, ara i sempre."

Doncs en Bru Rovira és l'autor principal del llibre, fotògraf i periodista. Dic autor principal, perquè en aquest llibre en concret també hi han participat varies escoles amb els seus alumnes. Ell mateix ens explica que tot va començar al 2001 als camps de refugiats de Kuito, a Angola. Enmig de l’horror d’una guerra civil, va descobrir una mare que jugava amb el seu nadó. Aquesta imatge va ser el principi d’un projecte més gran amb fotografies i narracions de mares i fills d’arreu del món en diferents situacions adverses, violència,marginació, pobresa, enfermetats ..., i que es converteixen en símbols de la vida a travès de l'amor maternal com a fil conductor.

El llibre és un recull d'instantànees que representen la maternitat en diferents països del món i diferents situacions, però en totes elles, per més dures que siguin "Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers inmaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses." ens diu en Rovira.

El llibre no només recull aquestes emocionants fotografies sinò que també hi ha recullides les interpretacions i sensacions, plasmades en fotografia, dibuixos o lletra, de diferents nens d'escoles del "primer món".

Només remarcar i agraïr la feina d'en Bru Rovira i de tants combatents pacífics, que donen veu i imatges als conflictes oblidats, com diu ell, "reporters de carreteres secundàries".

Mons.

VINCLES

"PENSANT EN ELS ALTRES"

Aquest reportatge narra un curs sencer d'una aula d'uns 30 infants, aproximadament, de 10 anys, a una escola del Japó.

El mestre d'aquest grup d'infants, en Toshiro Kanamori, intenta conjugar l'aprenentage acadèmic, els valors (l'empatia, la cooperació, la cura dels vincles afectius, etc...) i la diversió. I ves per on, que amb perseverància i donant exemple, ho aconsegueix.

El que més m'ha impactat és el fet de mostar la vida, als infants, tal com és, sense amagar sensacions, ni emocions, ni sentiments, ni realitats, ni possibilitats d'expressió.

Tractant els temes vitals amb la normalitat que es mereixen.

Perquè erroneament, creiem, que com que són petits, no hem d'explicar-li's segons quines coses “d'adults”. I els infants són petits, si d'acord, però no tenen perquè ser cecs ni sords, per tant, les problemàtiques familiars, per exemple, els afecten igual que als adults i, si a més, ningú els explica què està passant, encara pot ser que els afecti més.

Ells també tenen que tenir l'oportunitat de mostrar els seus sentiments, per tal de poder renovar-se, d'entendre la vida. Ven igual que els adults.

La metodologia d'en Toshiro és viure, i viure amb alegria. Reflectint les emocions a una llibreta de cartes, que els infants mateixos escriuen, quan senten la necessitat de fer-ho.

I el fet de llegir allò que senten per un fet concret davant de tots els alumnes, fa que surgeixi l'empatia, fa que surgeixi un vincle, els que escolten es posen a la pell del que parla, i senten el dolor o l'alegria, com seva també.

Seria una de les coses més valuoses que podríem mostrar a l'escola, als nostres infants: a no tenir por a dir el que senten i el que pensen. M'ho paro a pensar i sembla utòpic, però seria fantàstic. I a més, si al Japó ha funcionat …, podria ser que ho aconseguíssim. Estic segura que els hi facilitaríem la vida, a ells i als que estiguessin al seu voltant.

En Toshiro diu un parell de coses que fan pensar molt: “de vida només en tenim una i l'hem de viure amb alegria” i “si una persona no és feliç, ningú podrà ser-ho”.

A les escoles hem de treballar des de la cooperació i l'empatia, perquè necessitem adults que no girin el cap, ni canvïin d'acera quan vegin els problemes dels altres.

Aquest documental és un bon exemple, a tenir en compte, per docents i per estudiants de mestres.

Quan sigui mestre vull assemblar-me a en Toshiro!